Novel·lista i periodista, una de les veus que millor expliquen la Catalunya de la Transició. Va convertir la petita burgesia de l'Eixample en matèria de novel·la, sempre mirada des de les dones, i va ser qui va recollir el testimoni dels catalans deportats als camps nazis. Feminista i compromesa, va escriure fins al final.
El llibre on parla d'ella mateixa: què vol dir aprendre a escriure, què li han donat les lectures i quina Barcelona porta a dins. És el més directe de tot el que va publicar i el que costa menys d'encetar.
La novel·la del premi Sant Jordi i la peça central del cicle dels Miralpeix: la Natàlia torna de fora i es troba una ciutat i una família que ja no són les que havia deixat.
Montserrat Roig va néixer a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. A casa hi havia llibres i hi havia un escriptor: el seu pare, l’advocat Tomàs Roig i Llop, que també feia narrativa, biografia i teatre. Va passar per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual —allà va conèixer Maria Aurèlia Capmany, amb qui l’uniria una amistat llarga— i es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. El 1966 era a la Caputxinada.
El 1970 el premi Víctor Català va anar a parar al seu recull Molta roba i poc sabó…, i allà va arrencar la sèrie de llibres que li donaria nom: la història dels Miralpeix i els Claret, petita burgesia de l’Eixample, seguida des del segle XIX fins als anys setanta i explicada sempre des de les dones. Van venir Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, premi Sant Jordi 1976, L’hora violeta (1980) i L’òpera quotidiana (1982).
Tot això ho feia mentre exercia de periodista, escrita i audiovisual, al Tele-exprés, Destino, Triunfo, Cambio 16, Serra d’Or i l’Avui. Les entrevistes les va aplegar a Retrats paral·lels i Personatges. I el 1977 va publicar Els catalans als camps nazis, un llibre reportatge construït a partir del testimoni directe dels deportats, que va rebre el premi de la Crítica Serra d’Or.
Després van arribar La veu melodiosa (1987) i El cant de la joventut (1989), on es veu fins on hauria pogut anar; l’assaig i la memòria de L’agulla daurada (1985) i Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991); i una línia de textos feministes que es pregunten pels papers assignats a cadascú i per com es tracten les dones entre elles.
Un càncer se la va endur a Barcelona el 10 de novembre de 1991, als quaranta-cinc anys. No va deixar d’escriure: els articles d’aquells dos últims anys a l’Avui es van publicar després amb el títol Un pensament de sal, un pessic de pebre.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1945 i el 1969.