Josep M. Morreres

Qui és Josep M. Morreres

Quan Proa va publicar L’abadia del diable, premi Ciutat de Badalona, el gener del 2009, La Vanguardia i l’Avui en van parlar com d’una paròdia, i l’AELC en reprodueix totes dues crítiques. Per a Rosa Maria Piñol, Josep M. Morreres hi parodiava diversos gèneres literaris, amb més voluntat d’homenatge que de caricatura, i amb una història on tots els personatges són dones. Lluís Llort hi veia sobretot la moda literària dels misteris en monestirs i una llarga llista de referents, d’Umberto Eco i Poe a Almodóvar i Buñuel. Segons Llort, el convent, Cobricel, és d’unes monges justinianes, un orde inventat, i hi apareix morta l’abadessa, en una cel·la tancada per dins; les dues monges que acaben d’arribar i que investiguen el cas, sor Joana de Vilacans i sor Agnès, recorden la parella que formen Guillem de Baskerville i Adso de Melk. La novel·la té quatre narradors, i cada capítol s’obre amb una cita de l’Eclesiastès. Tots dos diaris recullen una mateixa idea de l’autor: que era «un llibre sobre llibres». No era el seu primer premi. El Diccionari de la literatura catalana, que li atribueix novel·les de gèneres diversos, eròtic, negre, històric i juvenil, en dona uns quants amb el títol: el premi La Piga de la Viuda Reposada del 1989 per Gaudeamus igitur (1990), el de narrativa eròtica la Vall d’Albaida del 1994 per Cinc lais: eròtica cavalleresca (1995) i el del 2002 per Anàlisi (2003), i el Goleta i Bergantí per L’ombra a la paret (2001). També hi consten el Vila de Teulada per Sense malícia i el Pere Calders per El fil de seda (2007). Del mateix diccionari surt l’argument de Més enllà de Chiapas (1998), on un segrest serveix per descobrir «el sentit i les raons de la lluita zapatista». Per a joves va escriure El laberint d’Adriana (1998) i Pell bruna (2000), i per a infants, Deixem-ho aquí (1999).

El Diccionari el presenta com a professor i crític literari. Va néixer a Barcelona el 1952, i la seva biografia a l’AELC, documentada amb el seu arxiu personal, en dona alguns fets de trajectòria. De jove va passar quatre anys treballant en un taller de joieria mentre feia el batxillerat de nit, i després es va llicenciar en història a la Facultat de Filosofia i Lletres. Va col·laborar en revistes d’història com Tiempo de Historia, Historia 16, Nueva Historia o Historia y Vida, i més tard va fer crítica literària a La Vanguardia, El País, l’Avui, el Diari de Barcelona i El Observador. Es va guanyar la vida com a professor. Cap als vint-i-cinc anys va acabar una primera novel·la que les editorials van rebutjar, i va començar a publicar amb regularitat el 1989. La llista de premis de l’AELC hi afegeix l’Alexandre Ballester de narrativa curta del 2004, per La gran improvisació; el de prosa de ficció de Sant Just Desvern, per Tot el vi de la vida, i el Xaro Vidal de teatre infantil de Carcaixent del 2006, per Peripècies a la cort.