Joan M. Monjo

Qui era Joan M. Monjo

Gandia i la Safor són, segons la biografia de l’AELC, el paisatge que Joan M. Monjo fa entrar en bona part de la seva obra amb la tècnica del «correlat objectiu», i on més es nota és a Les quatre estacions (1986), premi de la Crítica del País Valencià, un llibre de textos breus que va compartir amb Ignasi Mora i Josep Piera, amics seus de joventut. La peça curta va ser la forma que més va conrear, i moltes venien de dietaris que, segons l’AELC, van anar sortint «de manera desordenada»: en llibres com Oh! (1980), que l’any abans havia guanyat el premi Joanot Martorell de Gandia, i en revistes que van de Cavall Fort a L’Espill, Daina o Lletres de Canvi. 77 mirades a un mateix paisatge, publicat el 2005 dins Literatures, la revista de l’AELC, és prosa poètica sobre Altea, on va viure del 1985 al 1994 per la feina de professor, i va ser el darrer llibre que va publicar en vida. El 2017 va sortir un recull dels seus dietaris, Oh! Dietaris inèdits.

Per què publicava tan a poc a poc? La biografia hi apunta la docència a secundària, que «pot ser una de les raons», però també hi llegeix una posició estètica: una escriptura que no separa la vida de la literatura, que no vol «l’acció per l’acció» i que tria la contemplació, amb la «relació romàntica entre Natura i Poesia» al rerefons. La novel·la hi ocupa menys lloc. Amb Ducat d’ombres va guanyar el premi Andròmina del 1982, i per aquest llibre la biografia el compta entre els primers valencians que van escriure novel·la històrica; ¡Esborreu-me el record! és del 1988. Hi consten també obres de narrativa infantil, com Examen de verbs irregulars (2001), El llenguatge dels cavalls (1990) o, la primera, Les ales d’Àngel Vidal (1985).

La mateixa biografia el presenta com un «agitador cultural» i ho documenta amb una llista de col·laboracions i càrrecs: el consell de coordinació de la revista Lletres de Canvi, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, els programes culturals de la cadena SER a Gandia i, entre el 1985 i el 1986, una vocalia de la junta de l’AELC al País Valencià. La biografia de Manel Rodríguez-Castelló a l’AELC, feta amb documentació de l’arxiu d’aquest autor, el compta entre els qui es van incorporar a la redacció de Lletres de Canvi (1980-1983), la revista que Rodríguez-Castelló havia cofundat quan era estudiant. També va dedicar estudis a personatges «d’interès cultural i cívic», com Lluís Català, el 1985, o el pintor Josep Díaz Azorín, en un llibre del 2008. Havia estudiat Filologia Hispànica a la Universitat de València i va fer de professor de secundària des dels anys vuitanta; el 1996 va tornar a Gandia, la seva ciutat, i va continuar fent classes a l’Institut Joan Fuster. Hi va morir l’1 de gener de 2007.