Isabel de Villena

Qui era Isabel de Villena

A la Vita Christi, Jesucrist rep el tractament de «Sa Majestat» i la Mare de Déu, el de «Sa Altesa». Segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), Isabel de Villena, que s’havia educat a la cort, va convertir el rerefons cristià del relat en una cort fastuosa, regida per una etiqueta estricta, on cada benaventurat ocupa el lloc que li toca pel seu rang. L’enciclopèdia hi veu un recurs encertat per acostar l’altre món a les lectores a qui anava destinat el llibre, les monges de la seva comunitat, que l’abadessa volia que hi trobessin «matèria de contemplació». És l’única obra seva que ens ha arribat, i és extensa i en català. No s’atura en el relat dels evangelis canònics: hi entren també episodis dels apòcrifs i de la tradició pietosa, de manera que la vida pública i la passió de Crist hi ocupen molt menys que la infantesa de Jesús i les vides de santa Anna i de la Mare de Déu. Alfons Llorenç, en un fragment que recull lletrA, hi troba a faltar fins i tot el sermó de la muntanya. Joan Fuster, en un altre dels textos crítics de lletrA, tret de Misògins i enamorats, la definia com «una vida de Jesucrist vista a través de les dones», i hi observava, per exemple, que Maria Magdalena hi pesa més, per l’espai i per l’estima que rep, que no pas als evangelis. Pel que fa a l’estil, la GEC en remarca els tocs fugaços d’ironia, el to íntim i tendre i els diminutius valencians, que donen a l’obra «un curiós matís familiar, gairebé popular».

La Vita Christi es va publicar a València el 1497. Segons la GEC, va ser a petició de la reina Isabel I de Castella; segons el fragment d’Alfons Llorenç, la va publicar la successora de l’autora, l’abadessa Aldonça de Montsoriu. Isabel de Villena era el nom de religió d’Elionor Manuel de Villena, que la GEC fa filla natural d’Enric de Villena. Va néixer a València el 1430. Cosina segona de Maria de Castella, l’esposa d’Alfons el Magnànim, havia entrat a la seva cort quan era molt petita. El 1445 va professar com a clarissa, i el 1463 va ser elegida abadessa del convent de la Trinitat de València, un càrrec que va ocupar fins al 1490, l’any que va morir. La GEC diu que ja en vida tenia fama de dona culta i que els escriptors valencians coetanis li reconeixien un cert prestigi, i ho il·lustra amb la dedicatòria que li va fer Miquel Peres de la seva traducció de la Imitació de Jesucrist, el Kempis, i amb l’elogi que li dediquen Bernat Fenollar i Pere Martines a El Passí en cobles (València, 1493). A més de la Vita Christi, se li atribueixen uns Sermons i, amb menys probabilitat, un Speculum Animae.