Josep Piera

Qui era Josep Piera

La biografia de l’AELC situa Josep Piera entre els autors pioners del que s’ha anomenat «narrativa del jo», i en fixa el primer llibre: El cingle verd (1982), premi Josep Pla, una prosa que «tant usa del dietari i de les memòries com del llibre de viatges». El periple per la Mediterrània, que va començar a finals dels setanta, li va donar, segons la mateixa font, «alguns dels títols en prosa més rellevants» de la seva trajectòria. Als vuitanta va viatjar per Grècia i Itàlia, i el curs 1985-1986 va ser lector de català a Nàpols, a l’Instituto Universitario Orientale; Estiu grec (1985) i Un bellíssim cadàver barroc (1987) són de la mateixa època. Ací s’acaba tot (1993) ve d’una altra experiència: en tornar de Nàpols se li va agreujar una malaltia antiga, la de Crohn, que fins aleshores no li havien diagnosticat, i va passar un any hospitalitzat a Gandia. L’AELC diu que el llibre sorgeix d’aquella vivència combinada amb un viatge a Sicília.

Als vuitanta va començar a portar a la literatura el món poètic andalusí, amb Els poetes aràbigo-valencians i Poemes de l’orient d’Al-Àndalus (tots dos del 1983). Als noranta, l’interès per la cultura àrab, tant l’antiga com la moderna, és segons l’AELC el que hi ha darrere de llibres com El paradís de les paraules (1995), un assaig que va rebre el Josep Vallverdú i el Crítica Serra d’Or, Seduccions de Marràqueix (1996), premi Sant Joan, i El jardí llunyà (2000). Amb Josep R. Gregori va traduir poemes d’Ibn Khafaja. A partir del 2001 va dedicar llibres a personalitats del País Valencià, a mig camí —diu l’AELC— «entre l’assaig històric i la biografia novel·lada»: Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Francesc de Borja, el duc sant (2009), premi Joanot Martorell, i El somni d’una pàtria de paraules (2012), sobre Teodor Llorente. El pòrtic hi afegeix un cicle memorialístic i autobiogràfic que comença amb Puta postguerra (2007), representada al teatre a Gandia el 2008, i on també entra Joc de daus (2012).

Va néixer a Beniopa el 1947 i va estudiar Magisteri a València. Els primers textos els va escriure en castellà, en l’ambient dels «novísimos», fins que es va impregnar del valencianisme nou d’aquella dècada; en català es va donar a conèixer com a poeta a Carn fresca (1974), una antologia que, per a l’AELC, representa «l’aparició de la jove poesia valenciana». La Drova, la vall de Barx on havia passat els estius d’infant, és segons la mateixa font un lloc que la seva narrativa ha anat convertint en paisatge mític; s’hi va instal·lar el 1974, en deixar València. Amb Marc Granell, Eduard J. Verger i Adolf Beltran, del seu cercle de poetes amics, va crear la revista Cairell, i va ser del consell de redacció entre el 1979 i el 1982. Amb Rondalla del retorn (1977), la seva primera novel·la, va guanyar el premi Octubre-Andròmina, i El somriure de l’herba li va valer el Carles Riba de poesia el 1979. Entre els seus poemaris hi ha també Mel-o-drama (1981), En el nom de la mar (1999) i El temps trobat (2013), premi València.

Del 1974 al 1979 va participar en cursos i treballs que coordinava Manuel Sanchis Guarner, sobre com introduir la llengua materna a les aules, i el 1980 va deixar el món educatiu per dedicar-se de ple a la literatura. Va dirigir la campanya de l’Any del Tirant (1989-1991), organitzada per l’Ajuntament de Gandia pels cinc-cents anys del Tirant lo Blanc, i entre el 1991 i el 1993 l’editorial Tres i Quatre. De l’AELC n’havia estat vicepresident pel País Valencià (1981-1985), i ho va ser també del PEN Català (1987-1995). Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1991; el 2005 l’Institut d’Estudis Catalans el va fer membre numerari de la Secció Filològica, i el 2010 Gandia el va nomenar fill predilecte. Va morir el 5 d’abril de 2026.