Joan Todó

Qui és Joan Todó

Segons la revista Bonart, La dolçor de viure (LaBreu, 2025) va valer a Joan Todó el Premi Ciutat de Barcelona 2025 en la categoria de literatura en català. LaBreu el presenta amb escenes quotidianes —un matrimoni que surt a passejar cada tarda, dos germans en un dinar de família, la primera trobada d’un pare amb el xicot de la filla— i amb una pregunta: «¿Què passa quan no passa res?». A VilaWeb, l’abril del 2025, l’autor el comparava amb el primer: «Si A Butxacades explicava el moment en què la gent se’n va de festa, aquí explico el moment en què van a menjar amb la família». Els dos reculls anteriors, A butxacades (2011) i Lladres (2016), els esmenten tant LaBreu com VilaWeb. Del primer, l’editorial en destaca la visió de «la devastació del món rural i suburbà» i l’homenatge a les terres de l’Ebre; el segon el llegeix com un recull sobre l’engany de totes les mides, fins a l’autoengany que ajuda a anar tirant.

Godall i LaBreu diuen que tota la seva poesia és a La vista als dits (LaBreu, 2021), i LaBreu li atribueix el premi de la Crítica de poesia del 2022. Hi ha dos llibres nous, Cartes mortes i el que dona títol al volum, i dos d’anteriors que l’autor va revisar, Los fòssils (al ras) (2007) i El fàstic que us cega (2012); porta pròleg de Josep Pedrals i es tanca amb la resposta de Todó, en forma de carta, a l’epíleg epistolar que Raül Garrigasait havia escrit per a El fàstic que us cega. En prosa, les dues editorials li atribueixen la novel·la L’horitzó primer (L’Avenç, 2013), el perfil biogràfic de Gregori Estrada Respirar el segle (2017) i una Guia sentimental del Delta de l’Ebre (2018). La verda és porta (Godall, 2021) tracta de l’escriptor Joaquim Soler i Ferret (1940-1993), i Godall diu que va obtenir el premi Serra d’Or d’assaig, el NoLlegiu de no-ficció per votació popular i el Finestres de narrativa en català, tots tres del 2021. Totes dues editorials li atribueixen estudis de Teoria Literària i Literatura Comparada, a l’Autònoma de Barcelona segons Godall, la traducció de Rufaga d’un (2016), un poemari de Mark Strand, i articles de crítica a L’Avenç i a Caràcters, entre altres revistes; a L’Avenç, LaBreu hi situa la seva secció fixa «Llegir escrivint», i també li atribueix la traducció d’Els homes de la terra i el mar (2015), les memòries de Sebastià Juan Arbó. Les editorials i VilaWeb coincideixen a fer-lo néixer a la Sénia el 1977.