Joaquim Soler i Ferret

Qui era Joaquim Soler i Ferret

Quim Soler va estar al capdavant de La porta dels somnis, un programa sobre literatura de Catalunya Ràdio, des del 1985 fins a la seva mort. Segons l’AELC, a la ràdio hi havia començat poc abans amb Subratllat en vermell, a Ràdio 4, i després en diversos programes de Catalunya Ràdio quan l’emissora tot just s’havia creat; l’Enciclopèdia Catalana li reconeix una tasca important com a guionista radiofònic entre el 1983 i el 1990. També va escriure en molts diaris, del Diari de Barcelona a El Punt o l’Avui, i en publicacions satíriques com El Triangle, El Drall o La Pansa. Als anys setanta va ser un dels fundadors del col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs, amb Jaume Cabré, Miquel Desclot, Carles Reig i Pep Albanell, amb l’objectiu d’impulsar en català la narrativa de gènere. Nascut a Barcelona el 1940, fill de porters, havia entrat al seminari als catorze anys i en va sortir sis anys després sense acabar els estudis; va començar filosofia, que va deixar perquè havia de treballar, i va ser joier, visitador mèdic, creatiu publicitari o administratiu, entre altres oficis. Va formar part de la junta de l’AELC del 1985 al 1988, i el 1998 l’associació i Catalunya Ràdio el van homenatjar amb les jornades «Literatura i Ràdio» i un CD de La porta dels somnis.

L’Enciclopèdia i l’AELC coincideixen a llegir la narrativa de Soler com una alternativa al realisme: l’associació la qualifica «d’avantguarda», i l’Enciclopèdia la situa en «les coordenades d’una literatura imaginativa i lúdica». El seu amic Pep Albanell, citat per l’AELC, comparava aquells textos a «un mecano magmàtic que assoleix formes inesperades». Va debutar en la novel·la el 1978 amb Laberint sense. Camil i Adelf (1980), inspirada segons l’AELC en el mite bíblic de Caín i Abel, contraposa dos germans bessons, i després van venir La prova del mirall (1981), Cambra de bany (1985), premi Prudenci Bertrana, que per a l’Enciclopèdia és la «metàfora d’una gran frustració», i El quarto de les figues (1989), una història, diu la mateixa font, «d’amors i humors que depassen els límits de les relacions socialment admeses». El silenci de la musculatura (1987), premi Ciutat de València, parteix del Darrer comunicat de J. V. Foix, i l’Enciclopèdia hi veu «un veritable exercici d’estil i reflexió sobre el llenguatge». Amb el recull de narrativa breu A una sola veu (1992) va guanyar el Víctor Català. Per als joves va escriure Paraules de Pótima (1993) i El fantasma del Fluvià (1981), premi L’Esparver. El 2013 es va publicar un inèdit seu, París-Bis, que havia escrit del 1973 al 1976.