Josafat

Argument

Maria Barbal, en una conferència que reprodueix lletrA, diu que l’argument «podria resumir-se en forma de breu nota informativa de diari». La notícia seria un crim: durant mesos, el campaner de Santa Maria de Girona s’ha vist amb una prostituta, i l’acaba matant. La novel·la s’ho mira des de dalt de la torre, on viu el campaner i on, segons Barbal, passa tota l’acció.

Josafat és un gegant de poc enteniment; el Diccionari de la literatura catalana en diu que és un «fanàtic de la moral i de la religió». Ve de pagès. Al poble hi havia la Pepona, que ja l’havia temptat, fins que el capellà li va fer veure aquella relació com un pecat; hi va renunciar per pujar dins l’Església. Ara, tancat al campanar, viu amb terror del càstig de Déu i, alhora, s’hi veu com un heroi capaç de plantar cara a lliurepensadors, republicans i heretges.

És la mateixa Pepona qui li fa conèixer la Fineta. Barbal hi veu la gana del campaner partida en dues: amb la primera, l’instint es podria beneir; la segona és el pecat. I és la Fineta qui pren la iniciativa: se li presenta tota de negre, disfressada de penitent.

La relació dura «mitja primavera», en paraules de la novel·la que cita Barbal, i en Josafat va del plaer al penediment i del penediment al plaer. Hi ha una nit que ella no se’n va; una baralla entre les dues dones quan la Pepona la ve a buscar; i, recorda Barbal, tots dos «fent hòsties després d’una nit d’orgia». Ell acaba confessant-se.

El que el condiciona és la por: el Diccionari parla del terror a la vida de fora, a quedar-se sense refugi, a ser descobert. Ell descarrega la culpa sobre la Fineta, i la mata. Després del cop, la deixa encara viva en un banc de l’església i, abans de dormir, es posa a menjar pa i vi; per a Barbal, el gest remet a la comunió i sumaria un sacrilegi al crim. Del cadàver se’n desfà per la finestra, mentre plou, i el Diccionari dona a aquesta pluja un sentit de purificació.

Al matí següent l’església, cosa estranya, és tancada, i l’ha d’obrir el manyà. De dins arriba la música d’un flabiol, que sona, en la cita que en fa Barbal, «com un seny que divaga». Josafat ha embogit. Montserrat Corretger, en un text que recull l’AELC, el veu lliurat a la música primitiva del flabiol, i el Diccionari hi llegeix l’art com una possible salvació.

Temes

• Sacrilegi i culpa. L’AELC fa de la culpa i del sentiment de sacrilegi el que, a poc a poc, porta el campaner a matar la Fineta; Corretger remarca que el sexe dins l’espai sagrat hi crea un clima de profanació.
• La religió que reprimeix. Segons el Diccionari, Josafat busca a la religió un aixopluc, i és aquest aixopluc el que el deixa encallat, sense poder decidir; Barbal, seguint Jordi Castellanos, hi situa l’origen de la seva feblesa.
• L’home contra la natura. Corretger hi aplica el patró modernista de l’inadaptat que es destrueix quan l’instint i la Natura el vencen.
• La Bella i la Bèstia. El Diccionari, Barbal i Corretger hi assenyalen el mite; Barbal hi fa una precisió: aquí la iniciativa és d’ella, que tempta el campaner i se’l fa seu.
• L’art com a sortida. El Diccionari veu en la melodia del final la insinuació que l’art pot salvar.

Per treballar-la a classe

• Els tres símbols que Barbal considera bàsics (l’aigua, l’esparver i el flabiol) i el sentit que els dona: neteja, presagi dolent, natura o llibertat. Corretger en suma d’altres, com les torres o l’escala de cargol.
• L’estructura que descriu Barbal: nou capítols agrupats de tres en tres (plantejament, nus i desenllaç), amb un primer capítol que ja enllaça amb el final.
• Les correspondències que proposa el Diccionari: Pepona amb la Vida, Fineta amb la Mort, i Josafat amb la força despersonalitzada de la Natura.