La fam

Argument

«Companys: mori la fam! I visca el poble!» Ho crida en Samsó des del Palau d’Occident quan s’acaba el tercer dels sis episodis, i en aquell moment el rodamón que una parella havia recollit ja és el cap d’una revolució guanyada. Joan Oliver la va estrenar el 1938, el mateix any que la va escriure. Aquest resum es basa en el Diccionari de la literatura catalana (DLC) i en el dossier de premsa del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per al muntatge de Pep Pla (2006), sobretot en el pròleg de Francesc Foguet que s’hi reprodueix.

La parella és la d’en Nel i la Lupa. Ell dirigeix una organització política i el DLC hi veu el «paradigma del marxista ortodox»; Oliver, en una entrevista a La Publicitat el dia de l’estrena que Foguet transcriu, deia que en Nel volia «redimir Samsó de la seva vida inútil de vagabund impenitent». Ella, segons el DLC, té sentit pràctic. Els dos primers episodis, d’abans de l’esclat, Foguet els relaciona amb el film Boudu sauvé des eaux, de Jean Renoir, que n’hauria estat el model, i hi veu un triangle sentimental encara latent.

El gir arriba amb l’aixecament militar. En Nel no es decideix, i Foguet diu que, per covardia, acaba acceptant que els companys capitulin. En Samsó, que fins llavors vivia en la desídia (Foguet), li pren el lideratge (DLC). Foguet suggereix que hi pot pesar el coratge d’un dels joves que volen lluitar, el Noi de la Barricada, i també la reacció d’en Nel. Amb la revolució esclatada, la Lupa fa un petó a en Samsó, ara convertit en heroi, i Foguet hi llegeix una escena paròdica en què en Nel es queda alhora sense dona i sense càrrec.

Segons Foguet, en Samsó no es deixa fer servir per ningú: no vol cap dels privilegis que li tocarien, no accepta de convertir-se en símbol, es rebel·la contra els «responsables clenxinats» del nou ordre i se’n riu de la disciplina burocràtica, mentre els contrarevolucionaris minen el nou ordre per dins. El DLC explica que no té traça per a les tasques de despatx, que les relacions amb el partit s’enrareixen i que n’acaba marxant. La Lupa tampoc no s’hi queda: Oliver explicava que, quan veu que ell renuncia per orgull a «la situació que li ha creat el seu gest heroic», el deixa i «retorna melangiosament al seu deure».

Al final, en Samsó és on era al principi, en la vagabunderia i la fam (DLC). Encara li arriba al davant una «iniciativa de traïció», segons el Diccionari, i no la vol: fins a l’últim, no deixa la causa. Foguet en diu un retorn a l’home «miserable, lliure i errant».

Temes

• El poder, un cop guanyat. Pep Pla, el director del 2006, hi llegeix una pregunta d’Oliver que encara serveix: «Què en fem d’aquest poder? Com l’administrem?». El DLC hi posa l’accent en el que una revolució social costa a les persones.
• Dos caràcters que es necessiten. El DLC contraposa la «puresa ideològica» d’en Samsó a la capacitat organitzadora d’en Nel, a qui falta el braó de l’altre; amb la Lupa com a punt de trobada, el Diccionari els veu complementaris.
• El rodamón com a figura moderna. Foguet hi reconeix una versió mediterrània del clochard de Renoir: un marginat que, amb la seva individualitat, posa en evidència les regles de la societat.
• La fam. Pep Pla fa notar que el títol no parla només de la guerra: la fam «és ancestral, és salvatge, eterna», un estat pitjor que la gana.
• La guerra sense partidismes. Feliu Formosa remarca que Oliver evita esmentar cap força política concreta. Foguet la considera l’única obra del moment que converteix el procés revolucionari en matèria artística, i el DLC, «la fita més elevada» del teatre català d’aquells anys.

Per treballar-la a classe

• L’estructura en sis episodis, que Formosa anomena «èpica», i el problema que el mateix Oliver hi veia: al tercer, de la derrota al triomf hi passa massa poc temps.
• La comparació entre en Samsó i en Nel, i el paper de la Lupa entre tots dos (DLC).
• Per què Oliver no anomena cap partit, i què hi guanya l’obra, segons Formosa.