Mort i dol a la literatura catalana
Llibres on algú s'encara amb una mort concreta: la de la dona estimada, la d'un president, la dels fills, la pròpia que s'acosta. No són pàgines de consol, però són quatre segles llargs de gent que ha hagut de buscar les paraules abans que nosaltres.
Aquesta pàgina no promet consol: hi ha llibres escrits per gent que va haver de posar paraules a una mort concreta, i que en general se’n va estar de fer-ho solemne.
Els més antics són els sis Cants de mort d’Ausiàs March. L’Enciclopèdia Catalana els relaciona amb la mort de la seva segona muller, però amb la reserva escrita a sobre: «possiblement». Són dins de Poesies, amb la resta de l’obra que se li coneix.
El dol públic també té la seva peça. Pau Claris presidia la Generalitat pel trienni 1638-41 i va morir de cop el 27 de febrer del 1641, quan feia just un mes de la victòria de Montjuïc. Francesc Fontanella, nascut a Barcelona el 1622, hi va respondre aquell mateix any amb el Panegíric a la mort de Pau Claris, una peça que la mateixa enciclopèdia descriu com a «d’un barroquisme extremat»: plorar i prendre partit hi van alhora.
El dol privat més llarg és el de Joan Alcover (Palma, 1854-1926). Va perdre la primera dona, Rosa Pujol, el 1887; la filla Teresa el 1901; el fill Pere el 1905; i el 1919, el mateix dia, en Gaietà i la Maria, un a Barcelona i l’altra a Mallorca. lletrA (UOC) explica que aquesta presència de la mort «l’aboca a l’elegia» i dona un sentit viscut a tot el que escriu, i el situa, a partir del canvi de segle, en el que anomena una poètica de la sinceritat. Cap al tard, del 1909, és el seu primer llibre en català.
I d’ara mateix, Mil cretins, de Quim Monzó, premi de Narrativa Maria Àngels Anglada del 2008. L’editorial ho resumeix així: «Monzó passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor».
