La mort i la primavera

Argument

Carme Arnau diu que el motiu que torna sempre en aquesta novel·la és l’arbre convertit en tomba: al final de la primera part hi mor el pare del narrador, i a la quarta, el narrador mateix. Les fonts són els crítics que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va recollir per a l’adaptació de Joan Ollé (2019) i Maria Bohigas a lletrA. La novel·la va quedar inacabada: segons Robert Saladrigas, Rodoreda no va arribar a triar entre les dues versions que tenia de la segona meitat.

El noi, sense nom, parla en primera persona des d’un poble de muntanya que Ollé descriu sense escola ni església i amb un riu per sota. A qui està a punt de morir li encimenten la boca, perquè l’ànima no surti del cos, i el tanquen en un dels arbres del bosc dels morts. Cada any toca a un home jove recórrer el riu per sota de les cases; els qui no hi moren en tornen esguerrats o desfigurats, i passen a ser dels «homes sense cara» (Saladrigas, Bohigas, Arnau Pons). Qui ho titlla tot de mentida, com el pres, acaba en una gàbia fins que deixa de parlar: per a Bohigas, el crit «El pres renilla!» vol dir que ja l’han amansit.

Montserrat Casals escriu que, amb catorze anys, el noi ja veu que tot plegat és una trampa i que el pare en vol escapar suïcidant-se. Pons parla d’un intent de suïcidi seguit d’«una mort vigilada», i Arnau en cita el passatge de la mort, amb el pare «dret a dintre de l’arbre». Dos homes amb les cames esguerrades li diuen que són el seu pare (Arnau, Pons): el ferrer, que vetlla pels ritus de la mort i té el poble sotmès, i el senyor, que viu en un casal inaccessible dalt del turó (Lluís Solà).

El desig del noi és la marastra: amb ella esventra arbres del bosc dels morts (Pons), i la festeja en el que Bohigas anomena «el cementiri dels enterrats sense ànima». Segons Saladrigas, s’hi acaba casant i tenen una filla deforme que mor; Pons explica que, segons la versió, la maten a cops de pedra els nens del poble o cau al pou de la Maraldina.

En el desenllaç que expliquen Arnau i Pons, el riu ja és mort i s’acosta l’hivern (Arnau). El noi es tanca dins el seu arbre sense passar pel ciment; Pons hi veu una protesta i un acte de llibertat, i en cita la frase: «Si em treien de l’arbre me’n traurien mort». Queden uns esbossos, truncats, d’un monòleg del noi un cop mort (Pons). Per a Arnau, el poble continua igual de tancat, sota el poder del ferrer.

Temes

• Un ordre que no es toca. Bohigas hi veu un ordre que no ha de canviar mai, «donat d’una vegada per sempre», i hi sent «vents de guerra civil i aires de totalitarisme». Ollé recorda que alguns estudiosos hi han vist la crueltat dels camps nazis, que Armand Obiols va conèixer de prop.
• La mort i la llibertat. Carme Arnau parla de «suïcidi ritual» i veu la mort del final com una esperança, en una obra que «tendeix a glorificar-la». Pons rebat totes dues lectures: per a ell la novel·la és «una defensa aferrissada de la llibertat».
• El riu i les estacions. Arnau fa del riu, viu a la primavera i mort a la darrera part, la imatge del camí del protagonista cap a la mort.
• Una veu que aprèn. Lluís Solà la defineix com la veu «del qui aprèn el cerimonial de la realitat»; Pons hi veu un adolescent que arriba a una consciència «a mig camí entre la poesia i la filosofia».

Per treballar-la a classe

• El pres, que Pons anomena «el personatge lúcid i subversiu» de la novel·la: què diu i per què el poble no el suporta.
• Els símbols de l’aigua que estudia Carme Arnau: el riu, la pluja, la font.
• La discussió entre Arnau i Pons sobre si la mort del noi és un «suïcidi ritual».
• Una obra inacabada: què canvia entre les versions de la segona meitat, a partir del que expliquen Saladrigas i Pons.
• La comparació que fa Bohigas amb La plaça del Diamant, que, segons Ollé, Rodoreda va escriure al mateix temps.