Miquel Desclot

Qui és Miquel Desclot

Després d’anys de feina, Miquel Desclot va publicar el 2016 el Cançoner de Petrarca sencer en català: era el primer cop que se’n publicava una traducció catalana completa. L’AELC la considera «una fita literària de primer ordre», i va guanyar dos premis: el Ciutat de Barcelona de traducció i el Cavall Verd-Rafel Jaume, el premi de l’AELC a la traducció poètica més destacada de l’any. No era la primera vegada que les seves versions obtenien un premi. Ja n’havien rebut les de poesia de Michelangelo, Dante i Petrarca (Crítica Serra d’Or de traducció, 2000), la dels Versos perversos de Roald Dahl (Premio Nacional de Traducción de Literatura Infantil, 1988), la dels Llibres profètics de Lambeth de Blake (premi de la Generalitat, 1988) i la de Les mamelles de Tirèsies d’Apollinaire (Josep M. de Sagarra de traducció teatral, 1985). Les versions que va aplegar a De tots els vents (2004) i a Per tot coixí les herbes. De la lírica japonesa (1994) són, per al pòrtic, «veritables creacions poètiques».

Segons el mateix pòrtic, ha escrit més de quaranta llibres per a infants i joves. Entre els de poesia, Més música, mestre! va obtenir el Premio Nacional de Literatura Infantil del 2002, i Bestiolari de la Clara, el Crítica Serra d’Or de poesia infantil del 1992. Els han il·lustrat, entre altres, Carme Solé, Pep Montserrat i Fina Rifà. Desclot, recull la biografia de l’AELC, pensa que la poesia escrita per als petits fa lectors de poesia. Del seu interès per la música, que la biografia fa venir de jove, n’han sortit col·laboracions diverses: peces perquè les cantin els infants —Un concert desconcertant (1987), per exemple, té música d’Antoni Ros Marbà—; l’adaptació, amb el Tricicle, d’El barber de Sevilla i d’altres òperes, i, amb Josep Pons, els muntatges de Pierrot lunaire, de Schönberg, i de l’obra de Stravinsky Història del soldat, al Teatre Lliure. El pòrtic el presenta també com a autor de llibrets d’òpera.

Segons la biografia, el que el va fer anar-se dedicant a la literatura va ser un premi que no esperava: l’Amadeu Oller del 1971, al qual havia presentat els poemes esparsos d’Ira és trista passió. Altres llibres de poemes seus són Fantasies, variacions i fuga (2006), Com si de sempre (1994), Juvenília (1983) i Cançons de la lluna al barret (1978), i Auques i espantalls va guanyar el premi Pere Quart d’humor i sàtira del 1988. En prosa, Llibre de Durham va obtenir el Crítica Serra d’Or de memòries del 1993, i el Lola Anglada del 1985 va premiar Set que no dormen a la palla.

El seu nom és Miquel Creus i Muñoz. Va néixer el 1952 al Clot, a Barcelona, i el barri és a l’origen del pseudònim, com va explicar ell mateix el 1978: «Jo sóc del Clot, vet aquí d’on va sortir això de Desclot». El 1969 va entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar filologia catalana. Del 1975 al 1992 va fer classes a la Universitat Autònoma, amb un parèntesi del 1980 al 1982 a la de Durham, i el 1992 va plegar de l’ensenyament per escriure a temps complet. El Premi Joan Coromines del 2016 li va reconèixer la feina de difusió del català.