Joan-Daniel Bezsonoff

Qui és Joan-Daniel Bezsonoff

Joan-Daniel Bezsonoff ve d’una família paterna russa que havia fugit de la Revolució del 1917, es va formar en francès i va fer seu el català, que Grup 62 descriu com la llengua dels seus avis materns. Aquests orígens tornen una vegada i una altra a les seves novel·les, segons l’Enciclopèdia Catalana, que les ambienta en episodis de la França del segle XX, de la revolta del 1907 a les dues guerres mundials i a les d’Indoxina i d’Algèria, amb la identitat catalana sempre present. Unes quantes van ser premiades. La guerra dels cornuts (2004) va obtenir el Just Manuel Casero i el Méditerranée Roussillon, que l’Enciclopèdia presenta com el primer «atorgat en una llengua altra que el francès per una institució de l’estat»; Les amnèsies de Déu, el Crexells i el Salambó; La melancolia dels oficials (2011), el Setè Cel de Salt, i Matar De Gaulle (2014), el Joaquim Amat-Piniella. La llista de la mateixa font va de Les rambles de Saigon (1996) a El diable es va aturar a Orà (2022), passant per La ballarina de Berlín (2017) i Les set vides d’un gat rus (2019).

Una altra part de l’obra és memorialística. Una educació francesa (2009), que li va valer la Lletra d’Or, recull la infantesa i la joventut de l’autor, i Lluís Muntada, en una crítica a L’Avenç que reprodueix lletrA, hi veia «la caixa negra» de novel·les com Les amnèsies de Déu: Algèria, Indoxina, Occitània, Pétain, De Gaulle. Muntada atribueix el llibre a la iniciativa de l’editor Josep Maria Muñoz i explica que alguns capítols s’havien publicat per lliuraments a L’Avenç. L’Enciclopèdia hi suma Un país de butxaca (2010), Les meues universitats (2012) i La llengua dels amics (2026), que Grup 62 descriu com un llibre entre l’assaig i les memòries i com una declaració d’amor al català. La mateixa Enciclopèdia, que el fa néixer a Perpinyà el 1963, el presenta com a professor del liceu Clos-Banet de la ciutat, on feia classes de català, després d’haver estudiat filologia francesa, filologia castellana i català, i com a col·laborador d’El Punt i El Temps; també recorda que va ser membre del col·lectiu Emili Xatard, que va aplegar relats a Perpinyhard (1995). Fora de la narrativa, li atribueix un Diccionari occità provençal-català i una Guia sentimental de Perpinyà, tots dos del 2015, i la cura de l’edició completa de les Catalanades d’Un Tal, d’Albert Saisset (1994).