Patrick Gifreu

Qui és Patrick Gifreu

L’Enciclopèdia Catalana presenta Patrick Gifreu, nascut a Perpinyà el 1952 i mestre de professió, com a escriptor i dibuixant, i diu que, a més de la prosa i la poesia, va conrear el dibuix i la poesia visual «dins d’un estil innovador». En aquest darrer camp l’article situa Quadrícula (1979), Ten Variations, Teoria de les Ics (1991) i Ics (1982), que va guanyar el premi López Picó de poesia; fora de la poesia visual, en recull els poemaris Fang tou (1976), Falsa alarma (1979) i Telediari (1980). A la fi dels anys noranta, l’obra es va decantar cap a «una figuració més realista», sense que, segons l’article, se’n perdés l’esperit revolucionari. Via dels ossos (2002) va guanyar el premi Rosa Leveroni de Cadaqués, i La seda d’un so (2004), el Vicent Andrés Estellés 2003; amb Barcelone sans date/Barcelona sense data (2004), l’Enciclopèdia els agrupa com els poemaris «més madurs» de l’autor, sorgits del nou rumb.

Com a narrador, Gifreu va guanyar el premi La Selva del Camp amb Tor Vabel (1979), i va publicar també Hava (1981), Autoplàstia del cargol tocat pel bolet (1988) i L’Arca de Noesi (1993). Dalí, i en especial la seva connexió amb el món cultural català, és el tema d’articles i assaigs seus com Dalí, un manifest ultralocal (1996). Altres llibres que li recull l’Enciclopèdia són Gaudí, la glòria del gran arquitecte (2003), L’univers convergeix a l’estació de Perpinyà, però encara no he trobat ningú per guardar-me la mula (2004), Llibre d’os (1998), fet amb l’artista Frederic Amat, i un llibre de cuina, El cargol en 100 receptes (2002). L’article destaca també les versions en francès actual que va fer de clàssics catalans medievals, sobretot de Ramon Llull, però també d’Anselm Turmeda, Francesc Eiximenis o Joan Lluís Vives, des de les Éditions de la Merci, a Perpinyà, una editorial de la qual el considera un dels principals impulsors. Al francès va traduir també Joan Vinyoli i Miquel Bauçà, i al català, Bataille i Samuel Beckett.