Joan Garí

Qui és Joan Garí

Per al pòrtic de l’AELC, el primer llibre narratiu de Joan Garí va ser el dietari Les hores fecundes, que l’Enciclopèdia Catalana registra amb el premi Ciutat d’Alzira d’assaig. El 2006 en va publicar un segon, Senyals de fum. En la literatura havia començat per l’assaig, que l’Enciclopèdia considera el gènere més destacat de la seva producció.

Entre els seus assaigs hi ha La memòria del sabor (2015), que l’Enciclopèdia descriu com un llibre sobre la cuina tradicional valenciana; Un ofici del segle, premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig; La conversación mural. Ensayo para una lectura del graffiti, premi Fundesco; Un cristall habitat, i El que cal saber sobre el valencià (1991). El Recull-Rafael Cornellà de retrat literari l’ha guanyat dues vegades, amb Manuel Vicent o la frase feliç (2013) i, abans, amb Llum, més llum: Andreu Alfaro (1998). L’única passió noble va rebre el Ciutat de Benicarló de narrativa memorialística del 2016 i el de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig del 2017.

La novel·la li ha donat On dormen les estrelles, premi Ciutat de València-Jaume Roig, La balena blanca (2007), premi Joanot Martorell de Gandia, i El balneari (2013). Ha publicat poesia, amb títols com En un món sense normes (2023), Física dels límits (2001) i Poema d’amor en dos temps (1999), que va guanyar el Ciutat de Vila-real, i dins la narrativa de viatges ha escrit Història d’Amèrica (2011) i Viatge pel meu país (2012). Ha escrit a la premsa, a Levante, El Temps, Caràcters, L’Espill, El Punt o El País, i l’AELC en destaca la col·laboració amb Público entre el 2007 i el 2012; també ha fet crítica de llibres a El Temps i al seu blog, Ofici de lector. Va néixer a Borriana el 1965 i es va llicenciar en filologia catalana; l’Enciclopèdia el presenta com a catedràtic de valencià a l’ensenyament secundari i president, des del 1991, de l’Agrupació Borrianenca de Cultura.