Vicent Usó

Qui és Vicent Usó

Segons la biografia de l’AELC, el «primer salt important» de Vicent Usó va ser La mirada de Nicodemus, i a partir d’aquell llibre va decidir dedicar-se a l’escriptura. És un relat històric sobre els últims anys de Michelangelo Buonarroti i les intrigues de les obres de Sant Pere de Roma, i el 2017 es va reeditar amb el títol La mirada de Michelangelo. Havia debutat el 1992 amb una novel·la breu sobre la tornada d’un exili de postguerra, La cançó de la terra estimada, i el 1995 va publicar I en els arbres i en el vent, un homenatge a l’avi i als llocs on va créixer. Tots dos passen a la Vila, que és el nom amb què, segons l’AELC, retrata Vila-real amb llibertat, i que torna a sortir en altres obres seves. Van guanyar el premi Ciutat de Vila-real, però no van arribar més enllà del públic local, i per això, segons l’AELC, el 2002 els va aplegar en un sol volum, La memòria del vent.

L’herència del vent del sud (2001) torna a la postguerra: l’AELC la descriu com un intent «d’omplir de paraules el silenci» familiar sobre aquells anys. El llibre que va venir després, Crònica de la devastació, tracta la guerra, però, diu la mateixa font, «en un sentit més universal». Va quedar finalista del Sant Jordi el 2004 amb Les ales enceses, on un joglar explica una història d’amor en to èpic, i el 2008 amb El músic del bulevard Rossini, que la biografia de l’AELC presenta com «una reflexió, amb el rerefons de la immigració, sobre el preu que estem disposats a pagar per assolir la fama». La mà de ningú (2011) és una novel·la negra; passa a França.

Del 2015 al 2025 va publicar quatre novel·les amb Bromera, i la biografia de l’AELC veu en aquesta dècada un Usó més atent als problemes del present: hi tracta el robatori de nadons, la corrupció, la soledat no desitjada o, a través d’un executiu sense escrúpols, l’ambició sense límits. Les ferides del món (2025) recull una part de la seva narrativa breu. Entre els seus premis hi ha el Fiter i Rossell del 2001, l’Andròmina de narrativa, el Benvingut Oliver de narrativa juvenil per La retratista d’ànimes i el Premi València de narrativa per Les veus i la boira, tots dos del 2015, i l’Enric Valor de novel·la per El paradís a les fosques, publicada el 2018.

Va néixer a Vila-real el 1963. Ha traduït al català L’anguila, de Paula Bonet, i, a quatre mans amb Hadi Kurich, La dama de les camèlies de Dumas i el Tartuf de Molière. Ha fet crítica literària a Caràcters, a l’Avui o al Mediterráneo, ha escrit dos guions de documentals de televisió sobre les illes Columbretes i molts textos per a Xarxa Teatre, i el 2013 va començar a fer tallers d’escriptura narrativa.