Enric Balaguer

Qui és Enric Balaguer

Per a l’Enciclopèdia Catalana, La totalitat impossible (2006) i Literatura i imaginari nacional (2007) són els llibres on Enric Balaguer recull la seva «reflexió sobre la societat contemporània». Amb el primer havia guanyat el 2005 el premi d’assaig de la Generalitat Valenciana, i el segon va obtenir el Joan Santamaria d’assaig breu. Laia Climent, a El Temps, va destacar que La totalitat impossible s’obria amb una declaració de l’autor, que deia escriure «per lluitar contra la fragmentació», i que el llibre s’arrelava en el pensament «rizomatós» de Gilles Deleuze i Félix Guattari. Francesc Calafat, a Caràcters, ja havia observat que, al costat de la crítica acadèmica, Balaguer conreava una prosa més assagística: a Contra la modernitat i altres quimeres (Pagès, 2002), finalista del premi Josep Vallverdú, nou assaigs giraven al voltant de la idea que l’art del segle XX va ser «una reacció contra l’anomenada raó il·lustrada». El 2009 Arola li va publicar La casa que vull, premi Rovira i Virgili del 2008, que el 2010 també va rebre el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig. Xavier Aliaga va ressenyar Constel·lacions postmodernes (2015), un llibre que comença amb un capítol titulat «Narcisos i Dionisos» i que passa pel cinema d’Isabel Coixet, per Michel Houellebecq i, als dos darrers capítols, per Joan Margarit i John Berger. L’Enciclopèdia hi suma El desert i altres palpitacions del nou segle, que Gregal va editar el juliol del 2016. La llista d’obra de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) classifica com a narrativa breu El llibreter Mendel i altres relats, que Neopàtria va publicar el desembre del 2022, i el 2023 va sortir Punts de fuga. Pensar, crear, resistir.

La Universitat d’Alacant, on havia fet els primers cursos de filologia, li va donar feina de professor a partir del curs 1984-85, i l’Enciclopèdia el presenta com a catedràtic de literatura catalana contemporània en aquella universitat. Segons la biografia de l’AELC, la llicenciatura en filologia catalana la va acabar a Barcelona, i el doctorat el va fer a Alacant. Com a historiador de la literatura va escriure Dinou poetes dels seixanta (1987) i, sobre Josep Palau i Fabre, Poesia, alquímia i follia (1995), que l’Enciclopèdia considera el «primer llibre de conjunt sobre l’obra del poeta»; Palau i Fabre, de la seva banda, va escriure «Sota el signe de Ra», el pròleg de Paper reciclat (1995), que el pòrtic de l’AELC, fet amb documentació de l’autor, presenta com el seu primer recull d’assaigs. A Joan Fuster va dedicar Els colors i les paraules. Notes sobre Joan Fuster i la pintura (2007) i Prosa i creació literària en Joan Fuster (2015), i el pòrtic li registra articles sobre Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Joan Puig i Ferreter o Joan Salvat-Papasseit. Ressonàncies orientals (1999), que porta com a subtítol Budisme, taoisme i literatura, resseguia, segons la biografia, la petjada del budisme en Antoni Tàpies, Pere Gimferrer, Joan Brossa i Marià Manent, i Manel Ollé, a El Temps, hi veia un autor que «ha defugit l’academicisme» per escriure assaig. Sobre Manent ja havia escrit «Aromes orientals en l’obra de Marià Manent», premi Vila i Casas d’assaig del 1995. A la premsa, les columnes que va publicar del 1996 al 2001 a Información, d’Alacant, sota el títol «Travessies», es van recollir a Fulls de ruta (2002), segons el pòrtic, i l’Enciclopèdia el compta entre els col·laboradors de Canelobre i L’Aiguadolç. Va néixer al Castell de Guadalest, a la Marina Baixa, el 1959.