Joaquim Albareda

Qui és Joaquim Albareda

Joaquim Albareda va guanyar el Premi Internacional Jaume Vicens Vives de Ciències Socials amb Els catalans i Felip V (1993). La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) hi destaca, entre els seus temes de recerca, la política i la societat de la Catalunya del Set-cents, i, «molt especialment», la Guerra de Successió, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Entre els llibres que esmenta l’article hi ha La guerra de Successió i l’Onze de Setembre (2000), El cas dels catalans. La conducta dels aliats arran de la guerra de Successió (1705-1742) (2005) i La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) (2010), i un llibre que qualifica de divulgatiu, La guerra de 1714. La clau catalana d’un conflicte mundial (2014), escrit amb Joan Esculies. També va fer edicions comentades: el Despertador de Catalunya i altres textos (1996), els Escrits del moment republicà de 1713-1714 (2011) i, amb V. León, Diario Bellico. La Guerra de Sucesión en España. Fra Domingos da Conceicâo (2013). Per a Constitucions, capítols i actes de Cort, anys 1701-1702 i 1705-1706 (2004), una obra en tres volums, va escriure l’estudi introductori sobre les Corts de 1701-1702 i de 1705.

Albareda va ser director o coordinador d’obres col·lectives com els tres volums de Catalunya nació d’Europa 1714-2014 (2014), Una relació difícil. Catalunya i l’Espanya moderna (segles XVII-XXI) (2007), Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001) i, amb M. Janué, El nacimiento y la construcción del Estado moderno. Homenaje a Jaume Vicens Vives (2011). Dins d’obres més grans, va tenir al seu càrrec el cinquè volum de la Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (1995) i, amb Pere Gifre, Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII (1999), de la Història de la Catalunya moderna. La GEC el presenta com a catedràtic d’història moderna de la Universitat Pompeu Fabra, on del 2007 al 2013 va dirigir l’Institut Universitari d’Història Vicens Vives. Nascut a Manlleu el 1957, havia estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va llicenciar en història moderna i contemporània el 1979 i es va doctorar en història el 1990.