Xavier Febrés

Qui és Xavier Febrés

Vicenç Pagès Jordà, en una ressenya del 2007 que reprodueix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), escrivia que Xavier Febrés «periòdicament revisita el tango, Josep Pla i Itàlia». De Pla, el primer llibre va ser Josep Pla, biografia de l’homenot (1990), que Destino va traduir al castellà el 1997 i en què Francesc Parcerisas, a El País, apreciava «un text molt llegidor a partir de materials dispersos». El Diccionari de la Literatura Catalana (DLC) n’enumera després uns quants més sobre el mateix escriptor, com La vida de Josep Pla a l’Empordà (1991), Les preguntes pendents de Josep Pla (2006) o Josep Pla: sis amics i una amant (2019). D’Itàlia, un altre dels temes de Pagès, en van sortir Roma, passejar i civilitzar-se, escrit amb Rossend Domènech i reeditat per Proa el 2000, que per a Jaume Fabre era «un llibre sobre Roma» i no una guia, i Ofici d’amant a Florència (1989), amb què, segons Narcís Comadira, Febrés se’n sortia «prou bé» del repte d’escriure literatura de viatges en català amb «l’ombra de Josep Pla» al damunt. Jordi Puntí situava el centre d’interès d’El cul de Napoleó o la revelació de Milà (2000) en «el cul de bronze d’una estàtua», i Marc Soler, a La Vanguardia, veia en A tres quarts d’hora de Perpinyà (2006) un viatge més proper, a Perpinyà i el Rosselló. El DLC també posa entre els llibres de viatges Retrat de França amb francesos (1998) i Viatge a les illes de Catalunya (2008). El tango, que el pòrtic de l’AELC compta entre els seus temes, és al títol de Barcelona, tercera pàtria del tango (1990), escrit amb Patrícia Gabancho, i de De Carlos Gardel al tango electrónico (2008).

El primer llibre de Febrés, Frederic Escofet, l’últim exiliat (Pòrtic, 1979), era una biografia, i el pòrtic, fet amb documentació de l’autor, diu que la va escriure a Brussel·les, on era corresponsal de premsa. El DLC el situa després a Barcelona com a corresponsal de L’Indépendant, de Perpinyà, i el pòrtic lliga aquella feina a El Pirineu, frontera i porta de Catalunya (1984) i a dos llibres «de retrospectiva històrica sobre l’èxode republicà del 1939» en què va participar, Vous avez la mémoire courte (1982) i Les camps du mépris (1991). L’Empordà, on segons el pòrtic va viure uns anys, té un apartat propi a la bibliografia de l’AELC, amb títols com Les havaneres, el cant d’un mar (1986), Això és l’havanera (1995), L’Empordà com un món (1998), Apologia de l’Empordà. De Banyuls a les illes Formigues (2020) o Motel Empordà. Elogi de l’amor estable (2024). Entre els reportatges que recull el DLC hi ha Cigars, la cultura del fum (1998), que Lluís Bonada, a El Temps, considerava «un dels llibres més singulars» de l’edició en català, La cuina dels menuts i altres delícies porques (1998) i Els últims aristòcrates catalans (2007), en què Ignasi Aragay subratllava la idea que els títols nobiliaris «definien una superioritat i avui recorden una desigualtat». Segons Sergi Doria, el 1983 va encetar Diàlegs a Barcelona, converses entre dues personalitats que ell transcrivia i ordenava, i el 1997 Sergi Pàmies ja en comptava cinquanta-cinc; el DLC el presenta com a director i redactor de la col·lecció. El pòrtic data la seva entrada en el dietari amb Alguns rastres marcats a la neu (La Magrana, 2007), que Aragay descrivia com un aplec de «peces breus dels temes més diversos», i recorda que va dirigir el Gabinet de Premsa de la Universitat de Barcelona i que va treballar a L’Auditori. A la bibliografia de l’AELC, els últims anys hi figuren Cuines amagades (Cossetània, 2020), a l’apartat de gastronomia, El millor viatge de tots (L’Avenç, 2022) i, a narrativa, L’exprés de París (Editorial Gavarres, 2023) i L’or perdut dels llimoners i altres narracions (2024).