Vidal Vidal i Culleré

Qui és Vidal Vidal i Culleré

«A cavall entre la crònica costumista i la guia turística»: així situa el Diccionari de la literatura catalana (DLC) Les rutes de Ponent, la crònica de viatges per les terres de Lleida amb què Vidal Vidal i Culleré va començar la seva obra literària. El primer lliurament va ser L’oració dels perduts (1987), premi Josep Vallverdú d’assaig del 1986. Entre els que van seguir hi ha El país de les pomes (1988), El centre del món (1990) i La ciutat de l’oblit (1998), que va guanyar el premi Humbert Torres. El 2001 va reelaborar tota la sèrie en un sol volum, Salvatge Oest, que ell mateix presenta, segons el diccionari, com «una sèrie d’episodis de crònica negra». Dins la literatura de viatges, el DLC li compta també De costa a costa i Del Pirineu a l’Ebre, tots dos del 1999, i El País de l’Eix: en cotxe per la Catalunya de l’Eix Transversal (2000), escrit en col·laboració.

Els seus articles de premsa, els va aplegar a Geografia impúdica (1990); el diccionari el fa columnista habitual de Presència, Segre, Eines i l’Avui, i col·laborador de Catalunya Ràdio. En la ficció, hi consten un recull de narracions, Com és que el cel no cau?, que va guanyar el premi El Lector de l’Odissea del 2003 i es va publicar el 2004, i dues novel·les, Esperaré el dia i la nit (2002) i Nit endins (2011). Nascut el 20 de març de 1958 a Arbeca, a les Garrigues, va estudiar dret, i a l’administració va fer de tècnic turístic i de secretari d’ajuntament.