Lluís-Anton Baulenas

Qui és Lluís-Anton Baulenas

«És, doncs, gràcies al teatre, que sóc escriptor», diu Lluís-Anton Baulenas en unes paraules que recull l’AELC. Al teatre hi havia fet d’actor, d’autor i de director. El 1987 va plegar de fer classes per viure només de la literatura; fins llavors havia estat professor, els darrers anys a l’institut on ell mateix havia estudiat, després de llicenciar-se en filologia catalana. És barceloní, del 1958, i la seva família era del barri de Sant Andreu.

Aquell 1987 va publicar el primer llibre, Qui al cel escup: hi entraven uns relats amb què l’any anterior havia guanyat el Jacme March. L’Enciclopèdia descriu els llibres d’aquells primers anys com a «narracions o novel·les dominades per elements esperpèntics i marginals»: a més del recull, Sus scrofa (1988), la seva primera novel·la, reeditada anys després com a Els caníbals; Neguit (1988), premi la Piga de novel·la eròtica, i Càlida nit (1990), premi Documenta 1989, tretze històries nocturnes al voltant d’un drugstore.

Als noranta van arribar Noms a la sorra (1995), Alfons XIV, un crim d’estat (1997) i El fil de plata (1998), novel·les de base històrica en què la biografia de l’AELC veu «històries de personatges anònims que tenen en comú el fet d’haver estat marcats per la Guerra Civil». Els crítics les han llegides com una trilogia, tot i que l’AELC adverteix que l’autor no les havia concebut així. El Carlemany i el Crítica Serra d’Or van premiar la tercera; les dues anteriors havien quedat finalistes del Sant Jordi. Més endavant han arribat La felicitat (2001), premi Prudenci Bertrana; Per un sac d’ossos, premi Ramon Llull, sobre els camps de concentració de la guerra; El nas de Mussolini (2009), premi Sant Jordi; Amics per sempre (2017), premi Ciutat d’Alzira, i Seré el teu mirall (2023), premi Santa Eulàlia.

També va tenir una etapa teatral: el 1993 va fundar una companyia pròpia, el Grup íntim de teatre La Darrera, i dues de les seves obres, Melosa fel i El pont de Brooklyn, van guanyar el premi Ciutat d’Alcoi. Per a Ventura Pons ha escrit els guions d’Anita no perd el tren (2001), que parteix del seu relat Bones obres i que el 2015 va tornar convertida en la novel·la breu La vostra Anita, i d’A la deriva (2009), a partir d’Àrea de servei. És autor també d’assaigs com El català no morirà (2004) o L’últim neandertal (2014), una reflexió sobre el llibre electrònic, i escriu articles de cultura i de crítica a la premsa.