Alfred Bosch

Qui és Alfred Bosch

L’atles furtiu, premi Sant Jordi del 1997, va ser la primera novel·la d’Alfred Bosch, i segons el pòrtic que li dedica l’AELC el va consagrar «entre la crítica i els lectors catalans». Després la seva narrativa va sumar el Néstor Luján de novel·la històrica del 2000, per a L’avi, que l’Enciclopèdia Catalana presenta com un «monòleg imaginari» de Francesc Macià; el Ramon Llull del 2004, per a Les set aromes del món, i el Prudenci Bertrana del 2006, per a Inquisitio. Pel mig van sortir Àlia la sublim (2000) i els tres volums de 1714 (2002): Set de rei, Sota la pell del diable i Toc de vespres. Els títols més recents que en recull l’Enciclopèdia són El temple dels pobres (2022) i Escolta, Sefarad (2025). Segons aquesta font, la seva ficció «gira entorn de fets i personatges històrics», sobretot catalans; el pòrtic de l’AELC, per la seva banda, hi remarca el pes de l’aventura, la intriga i el viatge.

L’Àfrica ha estat l’altre eix de la seva feina. Als anys vuitanta, com a corresponsal freelance, va recórrer zones en conflicte: la biografia de l’AELC esmenta, entre d’altres, la Sud-àfrica de l’apartheid, l’Iran, l’Amèrica central i els Balcans. Va escriure a l’Avui, El Temps, El Periódico o el Diari de Barcelona. Va presidir el Centre d’Estudis Africans del 1987 al 1994, any en què es va doctorar en història amb una tesi sobre el Congrés Nacional Africà; en va sortir l’assaig Nelson Mandela, l’últim home-déu, premi Carles Rahola. L’any següent la Pompeu Fabra el va contractar per ensenyar-hi història d’Àfrica. L’estada a Sud-àfrica per acabar la tesi també va donar fruit literari: l’AELC explica que hi va prendre unes notes personals que després es van convertir en els contes d’Herois d’Azània, premi Documenta del 1995. El 1996, La via africana va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig.

Havia nascut a Barcelona el 1961 i de petit va estudiar en anglès, en una escola britànica dels afores de la ciutat. El 1983 es va llicenciar en història per l’Autònoma; l’Enciclopèdia diu que també va estudiar periodisme. Durant la carrera va participar en la creació de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, i el 1986 va publicar un recull de narracions, Cronicàlia, que la biografia de l’AELC dona com a únic llibre de creació d’aquells anys. Del 1984 al 1992 va treballar per als Jocs Olímpics de Barcelona, primer en la candidatura i després al comitè organitzador, on durant els Jocs va ser adjunt al conseller delegat. Segons l’AELC, aquella etapa va deixar la seva producció literària en «uns mínims també històrics».

La consulta sobre la independència que Barcelona Decideix va organitzar a la ciutat el 10 d’abril de 2011 el va tenir al capdavant: per encapçalar aquesta plataforma havia deixat ERC, on havia militat molts anys. Aquell mateix any, com a independent, va ser el número u d’ERC per Barcelona a les eleccions al Congrés del 20 de novembre, i en va sortir diputat. El 2015 es va presentar a l’alcaldia de Barcelona per ERC i va obtenir l’acta de regidor, i del novembre del 2018 al març del 2020 va ser conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència del govern de Joaquim Torra. En assaig, a banda dels llibres sobre l’Àfrica, l’Enciclopèdia li recull I ara què? (2011), una lectura dels canvis polítics de la Catalunya d’aquells anys, i Obriu pas! (2024), un llibre que, segons la mateixa font, ressegueix «els orígens del català i les lluites per salvar-lo».