Joaquim Nadal

Qui és Joaquim Nadal

Entre la crònica i l’autobiografia: així situa la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) la part més literària de l’obra de Joaquim Nadal. Hi compta Fent tentines per la vida (Ara Llibres, 2013), el Segon llibre de família (2011) i una trilogia de «perfils biogràfics relacionats d’alguna manera amb l’autor» que tanca Noms d’una vida (Pagès, 2021) i que havien obert Vides amb nom (2005) i Noves vides amb nom (2011). El pròleg del volum del 2021, que reprodueix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), passa per noms com Eva Serra, Modest Prats o l’artista Mela Muter, i se’n queda amb dos retrats de dona: el d’Ermessenda de Carcassona i el de la senyoreta Farreras. De Fent tentines per la vida, D. Sam Abrams en va escriure a El Punt Avui que reconstrueix els primers vint anys i escaig de l’autor en quinze capítols temàtics, de la família a la universitat, i que hi apareix com «un proustià lluitant contra els efectes devastadors del pas del temps». Dos llibres més tenen a veure amb els seus càrrecs. Històries d’alcalde. Girona 1979-2002 (Editorial Gavarres, 2019) porta al títol les dates dels anys en què va ser alcalde de Girona, i Jordi Grau, a la Revista de Girona, el va trobar «farcit d’anècdotes»; el crític el distingia de Testimoni de càrrec (Proa, 2014), que sí que era un llibre de memòries i que definia com «la història del seu pas pel govern del país». L’AELC classifica igualment com a narrativa Confitura de vidre, que Univers li va publicar el 2023.

Abans de tot això, Nadal es va formar com a historiador a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1969 i es va doctorar el 1975. Va donar classes a la Universitat de Liverpool, del 1970 al 1972, i a l’Autònoma de Barcelona, que el 1987 li va atorgar la càtedra d’història contemporània; el 1992 es va traslladar a la nova Universitat de Girona. La GEC en cita treballs com La Revolución de 1868 en Gerona, del 1972, o la seva tesi doctoral, Comercio exterior y subdesarrollo. Las relaciones comerciales hispano-británicas 1772-1914 (1979), i amb Philipp Wolff va dirigir una Història de Catalunya (1982). Com a «coneixedor i antic alcalde» de Girona, segons l’Enciclopèdia, va publicar sobre la ciutat Municipi i ciutat. Girona com a exemple (1988) o La catedral de Girona (2003); més endavant, l’Enciclopèdia hi afegeix L’exposició de París (1937) (2022) i, un any abans, Girona, 1939: porta de l’exili. Del 2003 al 2010 va ser conseller de Política Territorial i Obres Públiques, i entre els llibres que la GEC fa sortir de la seva experiència política hi ha Dietari 2003. Apunts d’un any electoral (2006) i els dos volums d’escrits des del govern del 2008 i el 2010. Entre el 2013 i el 2022 va dirigir l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, que va coeditar Patrimoni i guerra. Girona 1936-1940 (2015), escrit amb Gemma Domènech i Casadevall. Va escriure a L’Avenç, a la Revista de Catalunya, a El Punt Avui o a La Vanguardia. El 2015 va rebre el premi Canigó de la Universitat Catalana d’Estiu, i el 2019 la Universitat de Perpinyà Via Domícia el va nomenar doctor honoris causa.