Joan Casas

Qui és Joan Casas

Les obres premiades del teatre de Joan Casas són Nus, que va rebre l’Ignasi Iglésias i el Crítica Serra d’Or del 1993, i Nocturn corporal, Ciutat d’Alcoi aquell mateix any. Del que va arribar a escena, el Diccionari de la literatura catalana en cita El banquet (1990), La ratlla dels cinquanta, El soldat i el diable (1987) i Ready-made. Altres peces van tenir el camí invers: segons la biografia de l’AELC, Al restaurant (1993), Nocturn corporal i L’últim dia de la creació (2001) s’havien publicat però no s’havien representat a Barcelona, i l’última, afegeix, sí que es va fer a París, en francès.

Va començar fent d’actor al grup d’aficionats Alpha 63 i, segons la mateixa biografia —les pàgines de l’associació estan fetes amb documentació del seu arxiu—, més endavant va ser «l’ideòleg» del Grup d’Acció Teatral (GAT), una companyia de teatre independent de les dècades dels setanta i dels vuitanta. La crítica teatral la va exercir a l’Avui, a El Observador i a Serra d’Or, segons el Diccionari; la biografia hi afegeix el Diario de Barcelona, on havia entrat de corresponsal als dinou anys i on va fer de crític a partir del 1987. Va fer classes a l’Institut del Teatre, en el Departament de Teoria i Història del Teatre, i va ser director de dues revistes de teatre, Pausa (1990-1995) i, a partir del 2007, Estudis Escènics, la del mateix Institut.

A la poesia hi va entrar per l’amistat amb Feliu Formosa, explica la biografia, i amb ell va signar alguns dels primers llibres: Amb efecte, premiat el 1987 a Palma, i Pols al retrovisor (1989); el Diccionari hi suma Tres quaderns més (1986). El Miquel de Palol de Girona del 1985 l’havia guanyat amb Tres quaderns. De Iannis Ritsos va publicar Tard, molt tard, de nit entrada, que li va valer el Jordi Domènech del 2005, Tres poemes dramàtics (2007), que segons el Diccionari «donen veu a tres personatges femenins de la tragèdia grega», i La sonata del clar de lluna (2012). La llista de premis hi afegeix el Giovanni Pontiero del 2003 per una traducció del portuguès, No entris tan de pressa en aquesta nit obscura. Segons l’AELC, va traduir també del francès, de l’italià, del rus i del búlgar, amb noms com Pasolini, Dario Fo, Saramago, Proust o Marivaux, i el teatre de Txèkhov amb Nina Avrova.

En narrativa, el premi Víctor Català del 1979 va ser per a Pols de terrat (1980), un recull de disset narracions, i el 2008 va publicar Fora de casa. Amb la terra a la cintura (2010), un dietari que a la llista de premis porta el subtítol «d’un dietari de 1997», va guanyar el premi Rovira i Virgili d’assaig el 2009. És autor també de l’assaig Diderot i el teatre (1986). De la seva formació, l’AELC en destaca que el català escrit el va aprendre amb Francesc Vallverdú, en unes classes clandestines, i que es va llicenciar en arts escèniques després d’haver començat geologia, periodisme i filologia. Del 1989 al 1992 va ser tresorer de la junta de l’AELC. Va néixer el 31 d’agost de 1950.