Josep Sanmartín i Aguirre

Qui era Josep Sanmartín i Aguirre

L’Enciclopèdia Catalana recorda Josep Sanmartín i Aguirre sobretot per l’humor: diu que on més va sobresortir va ser en una literatura «humorística i satírica, a vegades procaç», i que aquesta vena el va dur a les pàgines de La Campana de Gràcia i de L’Esquella de la Torratxa. Com a obres representatives, l’article en tria tres: De l’agredolç. Col·loquis, lletretes i epigrames (1900), Gegants i nanos (1895) i Cabotes i calaveres. Melonar de València (1877), una galeria de personatges escrita amb Constantí Llombart. Un altre llibre seu, Qüentos vells i baralles noves, recollits d’ací i d’allà (1876), barreja proses i versos propis amb molts d’altres, anònims o d’autors valencians i catalans, i s’obre amb un pròleg que la font qualifica de programàtic. L’Enciclopèdia hi relaciona el recull amb el «gust estragat del públic», com un pas previ, abans de poder fruir d’«obres sèries llimosines». La mateixa font conclou que la seva producció va tenir en vida «una certa acceptació».

Va néixer a València el 1848 i es va formar com a autodidacte. Durant molts anys va viure a Madrid, va escriure en diaris diversos de la ciutat i hi va morir el 1901. En castellà va publicar reculls de poesia en què predomina l’humor, d’entre els quals l’article cita Camelias (1880), Maremagnum (1872), Música celestial (1882) i Baladas y cantares (1870), i també peces de teatre breus, com Tomasita i Por un pie. El 1899 els Jocs Florals de Lo Rat Penat li van donar la flor natural. El 1919 la col·lecció «Lectura Popular» en va aplegar poesia humorística i seriosa, amb evocacions i records de la seva terra.