Constantí Llombart

Qui era Constantí Llombart

L’Enciclopèdia Catalana presenta Constantí Llombart com el «cap visible dels escriptors populars de la Renaixença valenciana». El nom de Lo Rat Penat el va fer servir primer per a un anuari (1874-1883) i després per a un quinzenal (1884-1885), i el 1878 va proposar de crear una «societat d’amadors de les glòries valencianes» que convoqués uns jocs florals; aquella iniciativa li va valer la presidència fundadora, amb vot perpetu, i el 1886 va guanyar la flor natural del certamen. La biografia d’Eduard Escalante de l’AELC parla de «les activitats de Lo Rat Penat que promou Constantí Llombart». Per discrepàncies amb els escriptors conservadors del moviment, segons l’Enciclopèdia, va fundar una altra entitat, l’Oronella, que no va passar de centre excursionista i va durar poc.

Era enquadernador d’ofici i republicà federal, i el 1868 va participar activament en la Revolució de Setembre. Els poemes polítics que va reunir a Cantos republicanos tracten d’injustícies com l’esclavitud, les quintes o la pena de mort, uns temes que anys després va reprendre en dues obres de teatre, Justicia contra justicia (1872) i La esclavitud de los blancos (1873). Va fundar revistes satíriques com El Fárrago, creada amb Pelayo del Castillo, que el governador civil va fer tancar al cap de poc, i va treure periòdics festius com El Bou Solt i El Pare Mulet, tots dos del 1877. El seu llibre d’epigrames Niu d’abelles (1872), on van col·laborar poetes de València, de Mallorca i de Catalunya, exalta la llengua i la pàtria valenciana. L’Enciclopèdia diu que la major part de la crònica que va signar sobre el Cantó de València, Trece días de sitio (1873), era un plagi de les que havia publicat Las Provincias, i que als últims anys es va afermar en les idees republicanes i federals, cosa que li va guanyar l’afecte de les classes populars.

Com a editor, va projectar una Biblioteca Valentina que havia d’acollir obres d’autors valencians i de tothom qui hagués escrit unes quantes línies en valencià, però només en van sortir dos títols: Lo procés de les olives (1877) de Bernat Fenollar i les Alabanzas de las lenguas de Martí de Viciana. Va publicar unes Obres festives amb poemes burlescos atribuïts a Francesc Mulet —el Diccionari de la literatura catalana adverteix que potser no totes les obres publicades com a seves ho són—, va reeditar La Donsaina de Bernat i Baldoví i, a partir del 1887, va donar una tercera edició del Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig, que l’Enciclopèdia qualifica de «força ampliada». Los fills de la morta viva (1883), un recull d’autors de la Renaixença, la mateixa font el considera «de poca erudició», però en troba útils les notes sobre els escriptors del seu temps. També va escriure una breu ressenya de la història de València per a una guia de forasters (1887); segons l’Enciclopèdia, la història li servia per difondre fets i personatges del poble valencià, no per investigar. També va traduir Jacint Verdaguer al castellà: la versió del Canigó va quedar inèdita, però el 1892 va publicar la del Dietari d’un pelegrí a Terra Santa.

Carmel Navarro i Llombart, que signava Constantí Llombart, va néixer a València el 1848 i hi va morir el 1893. Després de les primeres lletres havia cursat part del magisteri, i quan era jove havia escrit en castellà uns quants poemes romàntics. L’Enciclopèdia afegeix que la seva figura l’han reivindicada sovint «els grups valencianistes més radicals».