Justí Pepratx

Qui era Justí Pepratx

La traducció francesa de L’Atlàntida que Justí Pepratx va publicar el 1884 es va reeditar diverses vegades. Del mateix Jacint Verdaguer en va traduir Roser de tot l’any, que no es va arribar a publicar, i el 1887 va donar a conèixer un estudi bibliogràfic sobre Canigó: Canigó. Étude bibliographique du nouveau poème catalan de Jacinto Verdaguer. L’Enciclopèdia Catalana també veu la influència de Verdaguer, «més o menys visiblement», en la poesia de Pepratx: els Ramellets de proverbis, màximes, refrans i adagis catalans escollits i posats en quartetes (1880) i dos llibres que va signar com a Pau Farriol de Ceret, Espigues i flors (1884) i Pa de casa (1888), aquest amb poemes i cançons. També va deixar inèdit un ampli recull de textos catalans del segle XIX, en vers i en prosa, amb el títol de Flors catalanes.

Des dels anys setanta, Pepratx va participar en la vida cultural de Perpinyà, sobretot des de la Societat Agrícola, Científica i Literària, de la qual era membre. Havia nascut a Ceret el 1828, en una família d’origen llenguadocià, però va viure gairebé sempre a Perpinyà, i l’Enciclopèdia el considera representatiu de la petita burgesia de la ciutat. A Banyuls de la Marenda va organitzar trobades i concursos literaris, de vegades amb Francesc Rous, i el 1883 hi va llegir La Renaissance des lettres catalanes. En aquest discurs, escrit en part en català i en part en francès, presentava la catalanitat, en la línia de la idea llatina dels felibres, com «una germanor de caràcter espiritual». Als Jocs Florals de Barcelona del 1884 va pronunciar el discurs de gràcies, i el 1892 La Il·lustració Catalana li va publicar Catalans de França, un treball d’interès bibliogràfic. L’Enciclopèdia recull que se l’ha anomenat «Pare de la Renaixença rossellonesa».