Vicent Boix

Qui era Vicent Boix

Lo Trobador del Túria era el pseudònim amb què Vicent Boix signava la poesia que escrivia en català, i també la que va presentar als Jocs Florals. En català, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), va escriure a més alguns miracles, com Els bandos de València (1855), Els òrfens de Sent Vicent (1860) i El metge prodigiós (1861). El 1877 va ser ell qui va fer el discurs de gràcies als Jocs Florals de Barcelona, i el 1878, quan Constantí Llombart i el seu grup van fundar Lo Rat Penat, els va fer costat i en va ser president honorari. Víctor Balaguer, el cronista de Barcelona, el va incloure a Los trobadors moderns; la GEC hi descriu una relació «estreta», i tots dos, amb l’historiador aragonès Jerónimo Borao, van fundar el periòdic La Corona de Aragón.

El seu llibre més cèlebre, però, és en castellà: la Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia (1845-1847), en tres volums, que el 1980 es va reeditar com a Historia del País Valenciano. Segons la GEC, aquesta síntesi va deixar enrere la manera de fer dels erudits del segle anterior i proposava una visió de conjunt «guiada pels fets polítics»; la meitat dels volums tracta els anys que van del 1808 al 1843. L’enciclopèdia en fa un judici amb dues cares: «No fou un historiador rigorós ni imparcial», però fins als anys 1960 no es va fer cap altra història de conjunt del País Valencià «de l’envergadura de la de Boix». Entre els seus altres llibres hi ha novel·les històriques, com El Encubierto de Valencia (1852) i La campana de la Unión (1866).

Des del 1848 va ser el cronista de València; el 1847 havia guanyat la càtedra d’història de l’institut de la ciutat, que va dirigir a partir del 1868. Havia militat en el liberalisme progressista, del qual, segons la GEC, va acabar desenganyat, i l’enciclopèdia situa a partir d’aquests nomenaments el seu allunyament de la política. Un consell de guerra el va absoldre després que, el 1873, rebutgés el nomenament com a membre de la junta cantonal i fugís de València. Havia nascut a Xàtiva el 1813, en una família humil, i va ser religiós de l’Escola Pia, on va entrar el 1827 i d’on va sortir el 1837; allà Joan Arolas el va iniciar en la literatura. Va traduir novel·les romàntiques per a l’editor Marià Cabrerizo, i va conèixer Chateaubriand i Hugo a París el 1838, en un viatge per Europa que va durar vuit mesos i en què acompanyava el marquès de Bellisca com a secretari. Com a periodista, va redactar El Cisne amb Josep Maria Bonilla. Va morir a València el 1880.