Teodor Llorente Olivares

Qui era Teodor Llorente Olivares

La biografia de l’AELC considera «La barraca» «la seva obra mestra», i és un dels poemes de Llibret de versos, el recull amb què Teodor Llorente va aplegar per primer cop la seva poesia, el 1885. Nou llibret de versos és del 1902, en una edició reservada als socis de Lo Rat Penat, i el 1909 en va sortir una versió amb més poemes, dedicada a Frederic Mistral. El 1908 havia preparat el recull Poetes valencians contemporanis. La mateixa font hi llegeix una idea dels gèneres: per a Llorente, el valencià era la llengua de la lírica, i havia de ser un llenguatge «culte arcaïtzant», mentre que als altres gèneres cultes hi havia de manar el castellà. Ho il·lustra amb una carta del 1877 a Rubió i Ors en què Llorente separava la «poesía lemosina docta» del valencià del teatre i dels diaris de carrer. En castellà va publicar l’obra de divulgació Valencia (dos volums, 1887-1889), feta amb altres intel·lectuals valencians, traduccions de clàssics com Heine, La Fontaine o Voltaire, i un sol llibre de poemes en aquesta llengua, Versos de la juventud: 1854-66 (1907). L’obra valenciana completa que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar el 2013, a cura de Rafael Roca, recull 150 poemes i també la prosa en valencià que se’n coneix.

Les dues pàgines de l’AELC fan del llorentinisme, la manera d’escriure que va crear escola a partir d’ell, un model que idealitzava el món rural i que responia a «un programa estètic molt limitat», i li donen pes en la poesia valenciana fins a mitjan segle XX. La seva pròpia obra en català, totes dues la veuen dominada pels «tòpics jocfloralescos». Al principi escrivia en castellà. Segons la biografia, el van decantar cap al català Lo Gaiter del Llobregat, de Rubió i Ors, i Marià Aguiló, el poeta mallorquí que treballava de bibliotecari a la Universitat de València i que va conèixer juntament amb Vicent Venceslau Querol. Ja gran, va tenir relació amb escriptors d’arreu del domini lingüístic: la biografia en destaca Miquel Costa i Llobera, el diàleg amb Víctor Balaguer i l’amistat i les cartes amb Jacint Verdaguer.

Havia nascut a València el 7 de gener de 1836, fill d’un advocat, i després de llicenciar-se en dret i en filosofia i lletres va exercir un temps d’advocat. Va dirigir Las Provincias fins al 1904, quan el va rellevar el seu fill, Teodor Llorente Falcón. El diari havia sortit de La Opinión, que Llorente dirigia des del 1861 i que va comprar amb l’impressor Federico Domènech; hi signava sovint com a Valentino. Lo Rat Penat, l’entitat que va fundar el 1878 amb Constantí Llombart i Fèlix Pizcueta, va organitzar el 1879 uns Jocs Florals bilingües, i Llorente en va ser un dels impulsors; el 1880 va presidir els de Barcelona. Segons el pòrtic, va fer campanya perquè la Renaixença es mantingués en el terreny literari. Militant del partit conservador, va ser diputat a Corts entre el 1891 i el 1896 i senador entre el 1898 i el 1901. El 1890 va rebre el títol de cronista de València, el 1906 va participar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el 1909 la ciutat el va coronar com a Poeta de València. Va morir a València el 1911.