Eduard Escalante

Qui era Eduard Escalante

L’AELC explica que als sainets d’Eduard Escalante la comicitat la fan uns personatges de la classe mitjana-baixa valenciana que, amb ganes de pujar socialment, abandonen el valencià per parlar un castellà farcit de valencianismes. L’Enciclopèdia Catalana situa aquestes peces als barris menestrals de València, amb trames «d’amors contrariats per problemes de classe» que acaben bé, i compta entre les aportacions de l’autor al teatre valencià la «tipificació caricaturesca» dels personatges, marcats per la manera de parlar i per una forta càrrega moralitzadora. Afegeix que la seva crítica no és mai amarga i que té «un alt valor documental» sobre els costums valencians del seu temps. L’AELC diu que alguns d’aquests tipus hi són presentats com a ridículs i farsants, sobretot els forasters de Tres forasters de Madrid (1876), i recull l’opinió de Josep Lluís i Rodolf Sirera, que diuen que Escalante definia els personatges amb «poques frases i unes accions mínimes».

Abans del sainet havia provat el drama romàntic en castellà amb Raquel (1858), que no es va estrenar. Segons l’AELC, els èxits van començar el 1862, amb La sastressa i Què no serà, i Un grapaet i prou (1868) el va consagrar. En va continuar estrenant i publicant fins que va morir —l’AELC li compta quaranta-set obres, la majoria d’un sol acte segons l’Enciclopèdia—, entre les quals Les criaes (1878), La xala (1871), Les xiques de l’entresuelo (1877) o L’escaleta del dimoni (1874). L’Enciclopèdia hi afegeix que durant la Restauració cap altre comediògraf no es representava tant al País Valencià, i que, partint dels recursos del sainet rural, en va fer unes fórmules noves per a la València urbana, amb uns resultats que «crearen escola i han fet perviure el seu teatre fins avui mateix». A Madrid hi va estrenar Matasiete, espantaocho, que segons l’AELC li va valer el reconeixement de José Echegaray i de Menéndez Pelayo.

L’èxit no el va fer viure millor. L’AELC explica que el 1881 Teodor Llorente, a qui havia conegut al Liceo Valenciano, li va trobar feina a la Junta de Beneficència de València, com a secretari i administrador. De jove, pintar ventalls li havia donat uns ingressos mínims. Havia nascut el 1834 al Cabanyal per atzar, en un viatge dels pares en vaixell d’Alacant a Marsella; la mare va morir del part, i el pare, oficial de carrabiners, el va confiar a tres germanes d’una família humil del barri. El 1855 va escriure per a l’escena els primers textos: dos miracles de sant Vicent Ferrer, La muda i La vanitat castigada, per al quart centenari de la canonització. Ja reconegut, va freqüentar la tertúlia de la redacció de Las Provincias i Lo Rat Penat, on, segons l’AELC, era Constantí Llombart qui en promovia les activitats.

Va morir a València el 1895. Un any abans havien sortit els tres volums de les seves Obres completes, i el 1995 Josep Lluís i Rodolf Sirera van tenir cura del seu Teatre original complet. El seu fill Eduard Escalante i Feo també va escriure teatre.