Pere Anguera

Qui era Pere Anguera

Els estudis de Pere Anguera sobre els símbols nacionals de Catalunya van sortir el 2010, l’any que va morir: Sant Jordi, patró de Catalunya, Les quatre barres, Els segadors i La nacionalització de la sardana. Aquell mateix any, el premi Crítica Serra d’Or de recerca va distingir pòstumament L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938), publicat el 2008. La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) el presenta com a especialista en el segle XIX català, i dins d’aquest període hi destaca el que va fer sobre «el carlisme i els orígens del catalanisme». La llista de llibres que en dona arrenca el 1980 amb La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868, i hi ha, entre altres, Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional (1997), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999), Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme: 1808-1868 (2000) i El sexenni democràtic i el desvetllament del catalanisme (2007). L’article hi presenta dues biografies: El General Prim: biografia d’un conspirador (2003) i Antoni Fabra Ribas (2005).

Anguera va néixer a Reus el 1953 i hi va morir el 2010, i del 2001 al 2007 va presidir el Centre de Lectura de la ciutat. A la Universitat Rovira i Virgili, on va fer de professor, va obtenir la càtedra el 1992. En obres col·lectives, la GEC li atribueix la direcció de La consolidació del món burgès, 1860-1900 (1996), setè volum de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, i col·laboracions en llibres com El catalanisme conservador (1996) i El catalanisme d’esquerres (1997); el volum Escrits polítics del segle XIX: I. Catalanisme cultural (1998) va anar a cura seva. El 1995 va coordinar el III Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya, que va tractar el Funcionament de les finances locals al llarg de la història, i el 1997 va entrar al consell assessor de L’Avenç, la revista que publicava el suplement Plecs d’Història Local, que ell va dirigir del 1997 al 2000. Però el primer que va escriure, segons la GEC, va ser poesia, amb llibres com Llibre de sonets (1978) i Els dies durs (1979).