Víctor Català

Qui era Víctor Català

Caterina Albert i Paradís va néixer a l’Escala el 1869, en una casa benestant que vivia de la terra, a l’Alt Empordà. La seva formació va ser sobretot casolana: llegir, dibuixar, pintar, modelar, i el pare li va donar corda perquè s’hi dediqués. Escrivia de ben jove. El conte «Parricidi», que anys després aniria a parar a Drames rurals, el va fer als catorze anys.

El nom amb què la coneixem ve d’un ensurt. El 1898 va enviar als Jocs Florals d’Olot un poema i el monòleg teatral La infanticida, i tots dos van ser premiats. Es va armar un escàndol quan va transcendir que qui hi havia al darrere era una noia de casa bona de l’Escala: una dona no havia d’escriure sobre una pagesa que mata la criatura que acaba de tenir. Ella en va treure una conclusió pràctica. Signant amb nom d’home, ningú no li vindria a dir de què podia parlar. A partir d’aleshores va ser Víctor Català per a tothom, i va deixar de banda el teatre per dedicar-se al conte i a la novel·la.

Els anys següents són els de la seva obra més reconeguda. Drames rurals (1902), que va il·lustrar ella mateixa, i Ombrívoles (1904) expliquen la vida del camp sense endolcir-la: violència, misèria, dones sense sortida. No tothom hi va estar d’acord, i Joan Maragall va ser dels qui li van retreure que només en mirés la cara fosca. El 1904 va començar a publicar per entregues a la revista Joventut la novel·la Solitud, que va sortir en volum el 1905 i que el 1909 va obtenir el premi Fastenrath. Encara hi va afegir els contes de Caires vius (1907).

Amb el noucentisme el vent va canviar de direcció. Les crítiques a la narrativa rural la van dur a plegar de publicar durant més d’una dècada. Va tornar els anys vint amb el recull La Mare Balena i amb Un film (3.000 metres), una novel·la de ciutat i d’ambients gens burgesos on prova d’introduir recursos vinguts del cinema; després van venir Contrallums (1930) i, ja de gran, Vida mòlta i Jubileu.

Tenia fama de reservada, però va tractar els escriptors del seu temps —Narcís Oller i el mateix Maragall entre ells— i va acceptar encàrrecs públics: va presidir els Jocs Florals de Barcelona el 1917 i el 1923 va entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Va morir el 1966 a l’Escala, al mateix poble on havia nascut.

Va ser la primera dona que va ocupar un lloc central en la narrativa catalana moderna, i les que van venir després —Mercè Rodoreda la primera— hi van trobar un camí ja obert.