Adrià Gual

Qui era Adrià Gual

Misteri de dolor (1904) és, per al pòrtic de l’AELC, el «primer gran èxit» d’Adrià Gual: una obra que es va traduir a diverses llengües i que ell mateix va portar al cinema el 1914. La va escriure a París, a partir de la cançó popular de «la Mariagneta», i en deia un «drama de món». Hi havia anat després de dos fracassos, segons la biografia de l’AELC: el de les peces que treien l’argument de llegendes i cançons, com Blancaflor (1899) o L’estudiant de Vic (1900), amb música de Granados o de Morera entre altres, i el del melodrama La culpable (1899). A París es va relacionar amb Antoine, Paul Fort i Lugné-Poe.

Fins llavors el seu teatre havia estat simbolista. El setembre del 1893, a la segona festa modernista de Sitges, havia vist l’estrena de La intrusa de Maeterlinck, i de la influència d’aquest autor i de Wagner surten peces com Nocturn. Andante. Morat o Silenci (1898), que el pòrtic compta entre les més representatives d’aquella etapa. Amb Misteri de dolor i La fi de Tomàs Reynald (1905) es va acostar al naturalisme i, segons la biografia de l’AELC, al teatre social de Gerhart Hauptmann, la mateixa línia d’Els pobres menestrals (1908). Més endavant va escriure comèdies: La mentidera (1929), La família de l’Arlequí, que el 1926 es va estrenar amb decorats de Salvador Dalí, o La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914).

El pòrtic dona un propòsit a la seva feina de director, a l’escenari i a la pantalla: l’«espectacle total», fent treballar juntes les diverses arts. El 1898 va fundar el Teatre Íntim, que va durar fins al 1927. Totes dues pàgines de l’AELC diuen que el va crear per modernitzar el teatre català, i la biografia en considera la «gran aportació» un repertori que posava els autors catalans al costat de Shakespeare, Molière, Ibsen o els grecs. Una de les primeres funcions, la Ifigènia a Tàurida de Goethe en la versió de Maragall, es va fer als jardins del Laberint d’Horta, i amb ella, diu la biografia, Gual va portar al país el que es coneixia com a Teatre de la Natura. Del 1908 al 1910 va estar al capdavant de la Nova Empresa de Teatre Català, que només havia de representar teatre català, i des del 1913 va dirigir l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, on també feia classes: la Mancomunitat l’havia inaugurada aquell any, i la biografia hi veu l’«embrió de l’actual Institut del Teatre». Al cinema, el pòrtic el compta entre els representants «més destacats del primer cinema a Catalunya»: va fundar la productora Barcinógrafo i el 1914 va dirigir adaptacions de Calderón (El alcalde de Zalamea) i de Tolstoi (Los cabellos blancos), a més del seu Misteri de dolor. Des dels anys vint, les conferències i les col·laboracions a Ràdio Barcelona i a la premsa li van restar temps d’autor, segons la biografia.

Havia començat per la pintura. De molt jove treballava al taller de litografia del pare, el 1888 va entrar a estudiar a l’acadèmia de Pere Borrell i el 1893, amb Nonell, Mir, Canals, Vallmitjana i Pitxot, va formar la «colla del safrà». D’aquella formació li va quedar l’ofici de grafista i il·lustrador, que es veu en escenografies, cartells i programes d’estrena, en revistes modernistes i en portades dels seus llibres. La poesia, que segons la biografia no va deixar mai d’escriure, va quedar en segon terme malgrat alguns premis. El pòrtic hi veu influència prerafaelita, tant a les proses poètiques del Llibre d’hores. Devocions íntimes (1899) com a l’aplec pòstum del 1949, que es va publicar juntament amb la peça en vers Donzell qui cerca muller. Segons la biografia, hi ha poemes i peces de teatre seus que no s’han editat mai. Havia nascut a Barcelona el 8 de desembre de 1872 i hi va morir el 21 de desembre de 1943.