Alfred Sargatal

Qui era Alfred Sargatal

Quan el 2008 Joan Triadú va ressenyar a l’Avui els (a)poemes d’E. E. Cummings en versió d’Alfred Sargatal, hi va remarcar que «la literalitat absoluta de la traducció no esvaeix el poètic», i en posava d’exemple un apòstrof deixat a final de vers per seguir la disposició visual de l’original; Jordi Rourera, a Caràcters, hi veia una opció per transmetre el sentit «amb la màxima fidelitat possible» sense forçar mètrica ni rima. La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) diu que va destacar sobretot com a traductor. Al català va passar de Gérard de Nerval Les quimeres i altres poemes (1976), Aurèlia o el Somni i la vida (1979) i La mà encantada (1984), i també Anàbasi, de Saint-John Perse (1984), Suor de sang, de Pierre-Jean Jouve, El llibre de la mare, d’Albert Cohen, i Anna, soror, de Marguerite Yourcenar, aquests tres del 1983, i de T. S. Eliot Dimecres de Cendra i Poemes d’Ariel (1977) i, el 2014, Poemes 1925-1939, a més de Henry James, O. Henry i Roald Dahl; al castellà, segons l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), va traduir obres de Max Ernst, entre altres. Com a poeta, als quinze anys va guanyar el premi Màrius Torres, i el premi Joan Casulà del 1966 va ser per a Retalls del diari d’un adolescent, que es va publicar l’any següent; Joan Colomines, que el va ressenyar a Serra d’Or el 1968, hi distingia una poesia d’introspecció que trobava «molt notable» i uns «quadrets de costums intencionats però poc consistents». El 1979 va sortir Nadir, el segon poemari segons la GEC. Lluís Busquets i Grabulosa, en un article del 2014, explicava que «li costava molt publicar obra pròpia atesa l’exigència a què la sotmetia».

Va viure de les editorials i de l’ensenyament. Corregir textos va ser la seva primera feina a Barcelona, on vivia des del 1965: la GEC i la biografia de l’AELC li compten, fins a final dels setanta, una llarga sèrie d’editorials, entre les quals Edicions 62, Salvat, Bruguera, Laia, Nova Terra i Doyma. A Seix Barral, segons l’AELC, el va fer entrar el 1977 Joan Ferraté, que n’era el director literari, per dur-hi la secció de correcció. El 1980 va començar a fer classes de llengua i literatura catalanes en instituts, on va arribar a catedràtic, i es va jubilar el 2008; la biografia de l’AELC el situa a Molins de Rei, a Can Tunis i a l’Eixample. Del 1982 al 1985 va dirigir Els Llibres de Glauco, una col·lecció de Laertes de la qual, segons la GEC, va néixer l’Editorial Columna, i ell en va ser un dels fundadors; a Columna, explica l’AELC, va crear el 1995 una col·lecció de crèdits variables adreçada a la secundària. Va escriure llibres de text i guies didàctiques i va publicar dues antologies de contes, Iniciació al conte literari (1987) i la versió ampliada, La invasió subtil de les aranyes. 35 contes literaris (2000). La GEC el fa curador d’edicions d’Italo Calvino i de Jacint Verdaguer, i autor d’articles de crítica literària, de didàctica i de traducció a capçaleres com Serra d’Or, Faig, Canigó o Lletra de Canvi. A l’Ateneu Barcelonès hi va ser secretari de la junta entre el 1998 i el 2000 i, més tard, del 2011 al 2014, ponent de literatura, i el 2005 el Departament d’Educació el va nomenar membre del Grup de Literatura del seu Consell d’Assessorament de la Llengua. Nascut als Hostalets d’en Bas, a la Garrotxa, el 1948, va cursar la secundària al Seminari de Girona. Va morir a Barcelona el 2014.