Jaume Creus

Qui és Jaume Creus

Per a la Gran Enciclopèdia Catalana, l’escriptura de Jaume Creus va anar «des d’un esperit de revolta a un discurs més sintètic i reflexiu». El primer llibre de poesia el va firmar amb Vicenç Altaió: La poesia, és a dir, la follia (Pòrtic, 1975), amb pròleg de Josep Palau i Fabre. Amb Altaió també va dirigir la col·lecció «Cristalls», que segons la biografia de l’AELC va començar a l’editorial Pòrtic i després va continuar a La Magrana. Calotips i instantànies (Edicions 62, 1993) és un recull de peces molt curtes: Salvador Oliva, al pròleg, explica que tots els poemes tenen entre tres i sis versos, menys dos. L’any següent Eros d’encesa fletxa li va valer el premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre. La biografia de l’AELC presenta aquests dos llibres com el punt d’arribada de la «voluntat de nuesa i experimentació» que ja tenien Terres interiors, platges extenses (1983) i El lent creixement dels coralls (1989). Alguns poemaris van arribar a l’escenari: del Poemari de Bòsnia (Proa, 1995) en va fer el muntatge Per Bòsnia, segons la GEC, i l’AELC diu que el va presentar amb el grup TCR (Teatre de Crítica i Reflexió), fundat per ell el 2001, amb el qual també va muntar Eros d’encesa fletxa. Després van venir Suite dels bons amors (Edicions de 1984, 2008) i, el 2025, Àrea de descans (Cossetània).

En narrativa, la GEC li registra Entre una pell i l’altra, l’horitzó (La Magrana, 1978). Guillem-Jordi Graells, que el va prologar, creia que el que separava Creus dels altres escriptors de la seva generació era una «obsessió autoanalítica». Un dels relats, «Sortida a mar», havia guanyat el premi Recvll el 1977, i d’un altre, «El noi que llegia Marcuse», Creus en va escriure el guió per a una pel·lícula del 1979 que, segons l’AELC, va rebre el premi especial «Qualitat» del Ministeri de Cultura. El 2000 Proa li va publicar una obra de teatre, Paolo. Escenes d’una passió, sobre la joventut de Pier Paolo Pasolini; Jordi Coca, autor del pròleg, hi situa l’acció aproximadament entre el 1945 i el 1950. El 2001 la Fundació Enciclopèdia Catalana li va donar el seu premi de narrativa per La casa del gall roig. LaBreu li va publicar Amniocentesis el 2017, i el 2024 en van sortir dos llibres més: Les experteses, a Edicions de la ela geminada, i Tot als deu, a Edicions de 1984, que l’editorial classifica com a autobiografia.

La GEC destaca la seva feina de traductor, feta sobretot per a Televisió de Catalunya. Segons la biografia de l’AELC, hi va treballar com a lingüista i traductor ja abans de les primeres emissions, i va tenir a càrrec seu sèries com Els Borja i Dallas i el teatre complet de Shakespeare de la BBC. En literatura, l’Enciclopèdia li compta versions de Marguerite Yourcenar, Jules Verne, Cesare Pavese i Walter Benjamin, entre altres. Per la revisió de Les mil i una nits, que Dolors Cinca i Margarida Castells havien traduït de l’àrab, va rebre el premi Ciutat de Barcelona de traducció del 1996, i per la Poesia completa d’Anna Akhmàtova, el Crítica Serra d’Or de traducció poètica del 2010. També va traduir òperes al català i va escriure notes i crítiques musicals per a discogràfiques i per als programes del Liceu. El 1990 va ser un dels guionistes de la versió de cinema de Solitud, de Víctor Català, que es va estrenar el 1991. A Collbató hi va crear el 2003 el festival de poesia PACEM, i el 2005 hi va fundar, amb el biògraf Joan Vallès, Edicions La Guineu, de la qual l’AELC el presenta com a director literari.