Antoni Dalmau

Qui era Antoni Dalmau

Els premis literaris d’Antoni Dalmau es reparteixen entre la novel·la i la història. Terra d’oblit. El vell camí dels càtars (1997) va guanyar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica, i el pòrtic de l’AELC precisa que era la primera vegada que es concedia; Primavera d’hivern (2005) va obtenir el Fiter i Rossell. En el camp historiogràfic, l’Enciclopèdia Catalana registra dos guardons: el Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil per Pels camins de la història d’Igualada (1985), un llibre de divulgació que va il·lustrar Carme Solé, i l’Agustí Duran i Sanpere d’història de Barcelona per El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX (2010), una de les seves dues monografies; l’altra és El cas Rull. Viure del terror a la Ciutat de les Bombes (1901-1908). Entre la divulgació també hi ha Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909) (2009) i Petita història d’Enric Prat de la Riba (2007), amb dibuixos de Pilarín Bayés. Les altres novel·les, segons l’Enciclopèdia, són El testament de l’últim càtar (2006), L’amor de lluny (2001), Capsa de records (1995) i El cor de l’espiral. Diari íntim d’un conseller d’Agricultura (1994), a més de Naufragis quotidians (1999), que va escriure amb Anna Vila. Com a assagista va publicar Materials d’obra (1987), que l’AELC presenta com un recull de textos polítics, Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país (2000), Les festes tradicionals que no hem de perdre (2005), Jocs, cançons i costums que no hem de perdre (2008) i Les tradicions que no hem de perdre (2010).

Can Serra, la nova seu de la Diputació de Barcelona, es va construir mentre Dalmau la presidia, del 1982 al 1987. L’Enciclopèdia situa en aquells anys, a més, la reforma administrativa de la institució i el pas del palau de la Generalitat a mans del govern català. Al Parlament de Catalunya, on va ser diputat del 1988 al 1999, en va ocupar la vicepresidència fins al 1995 i, després, la presidència de la comissió de Cultura (1995-99). A la política local, va ser diputat provincial (1979-87) i regidor d’Igualada (1979-83 i 1987-91) i de Barcelona (1983-87). El 1975 va participar en la fundació de la secció d’Igualada de Convergència Socialista de Catalunya; després va formar part de la comissió executiva del PSC (1978-92), partit que va abandonar l’agost del 2013. També va presidir la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona del 1988 al 2013, i va fundar i dirigir la Revista d’Igualada. El pòrtic de l’AELC, fet amb documentació del seu arxiu personal, el presenta com a llicenciat en dret i professor de català, i hi afegeix que va ensenyar a la facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, i que va traduir diversos autors francesos i belgues.