Antoni Munné i Jordà

Qui és Antoni Munné i Jordà

A Michelíada (2015), cada personatge parla un dialecte diferent del català i cada un dels vint-i-quatre capítols té el seu registre literari, un procediment que la biografia de l’AELC relaciona amb el que Joyce havia fet a l’Ulisses. La base és la Ilíada, que la novel·la segueix «escena per escena» fins a un futur proper. Amb aquest llibre Antoni Munné-Jordà va guanyar el premi Ictineu del 2016, dedicat a la ciència-ficció, el gènere al qual l’Enciclopèdia Catalana adscriu «una gran part» de la seva obra.

Els seus primers llibres ja formaven una trilogia: Damunt un blanc així com el del paper (1978), Ofici de torsimany (1985) i Demà serà un altre dia (1987), que, segons totes dues fonts, giren al voltant de «l’espai, el temps i el moviment». La ciutat de Vilanova és l’«indret de referència», segons la biografia de l’AELC, d’una segona trilogia, que van obrir el 1994 La paciència del mar i tancar el 2008 Poso el comptaquilòmetres a zero, amb L’única mort entremig. Dues novel·les seves van ser finalistes del premi Sant Jordi: Veus de boira des del pont, que l’Enciclopèdia descriu com una «recreació de la Venècia de Tintoretto», el 1999, i Entre Sant Peters i Sant Pau. Llibre de tot li va valer el 1993 el premi Juli Verne del Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, i la llista de premis de l’AELC en recull dos de molt anteriors, de narrativa: el de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra de Ripoll, el 1969, i el Festa de les Lletres de Campos-Joan Ballester, el 1973. L’Enciclopèdia hi afegeix Dins el riu, entre els joncs (2018), sobre «el periple d’uns catalans enrolats a la División Azul», i una sèrie de llibres de narracions breus que va de Tresgressions (2003) a Sis pamflets de por i una traducció (2022). El primer, segons la biografia de l’AELC, fa servir tres relats per explorar què pot ser una «acció literària».

Havia estudiat història de l’art, però el pòrtic de l’AELC remarca que la seva professió va ser el món de les publicacions en català: a partir del 1976 va treballar molts anys a Serra d’Or com a corrector i redactor. La seva feina de difusor de la ciència-ficció, tal com la recull l’Enciclopèdia, va passar per la direcció de l’editorial Pleniluni, per la col·lecció «Ciència-ficció» que va crear el 2000 a Pagès i que després es va rebatejar «Porpra i Plata», per les antologies Narracions de ciència-ficció (1985) i Temps al temps (1990) i per la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, que va fundar el 1997 al costat de Jordi Solé i Camardons. Com a assagista, a Manuel de Pedrolo li va dedicar “Temps obert” de Manuel de Pedrolo entre les dues cultures (1995), un estudi que l’Enciclopèdia situa en la relació entre ciència i literatura, i per a infants i joves va escriure, entre altres llibres, Aquell dia de 1714 (2013).