Agustí Pons

Qui és Agustí Pons

Per a la Gran Enciclopèdia Catalana, l’assaig, les memòries i les biografies són «el gruix de la seva producció», i la mateixa obra fa començar aquesta línia el 1977, amb un llibre de memòries, Converses amb Frederica Montseny. Deu daus li va valer el premi Joan Fuster d’assaig del 1991 i també el Premi Nacional d’assaig. És el llibre que el pòrtic de l’AELC, escrit amb textos de l’autor, presenta com un «retrat literari de deu personalitats catalanes del segle XX». A partir de mitjan anys noranta, segons la GEC, aquesta línia es va intensificar amb les biografies: la de Joan Triadú (Joan Triadú, l’impuls obstinat, 1994), la de Pere Calders (Pere Calders, veritat oculta, 1998), la de Maria Aurèlia Capmany (Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona, 2000), la de Nèstor Luján (Nèstor Luján, el periodisme liberal, 2004), una sobre el notari Raimon Noguera (2011) i la de Salvador Espriu (Espriu transparent, 2013). La de Luján li va donar el premi Crítica Serra d’Or, que va tornar a obtenir el 2019 amb l’edició del centenari de Capmany, i Espriu transparent va guanyar el premi Cadaqués a Quima Jaume.

Les seves memòries, segons la GEC, són Crònica al marge (2019). La mateixa obra qualifica Temps indòcils de «crònica generacional», i la biografia de l’AELC diu que Cartes a Clara (2010) és un llibre de deu cartes que un periodista jubilat adreça a una becària. El 2017 va publicar Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara. Edicions de 1984 li va editar Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda, que estudia el paper d’alguns intel·lectuals catalans en la confrontació cultural entre els Estats Units i la Unió Soviètica, un terreny on l’editorial destaca dues organitzacions d’escriptors, el Consell Mundial de la Pau i el Congrés per a la Llibertat de la Cultura. La poesia havia estat el seu començament literari: un primer recull, La casa que vull (1971-73), va passar a formar part de Tractat de geografia (1980); el 1977 va publicar Cossos i fets i el 1986 Signe i desig, i, segons la biografia de l’AELC, el 2009 va tornar a la poesia amb Metàfora. En narrativa, la GEC li registra Tretze contes llibertaris (1981).

El 2018 Pons va passar a dirigir la Revista de Catalunya. Va fer carrera a la premsa: era a l’equip que va fundar el diari Avui el 1976, on va ser columnista i subdirector fins al 1995; els articles de la columna diària que hi va publicar durant vuit anys van rebre el premi Ciutat de Barcelona de periodisme del 1991. Venia d’El Noticiero Universal, on va entrar el 1964 i on, fins al 1976, va ser cap de secció i columnista i va coordinar el suplement literari. Un reportatge seu va guanyar el premi El Ciervo el 1968, i un altre, el Manuel Brunet de Destino el 1970, revista on després va treballar; també va dirigir Oriflama. Havia estudiat periodisme a la Universitat de Navarra i a Barcelona, on es va titular el 1967 a l’Escola de Periodisme de l’Església; la llicenciatura la va obtenir el 1973 a l’Escuela Oficial de Periodismo. Entre el 1981 i el 1984 va deixar el periodisme per ser cap de gabinet de Max Cahner, conseller de Cultura. El 2015 va rebre la Creu de Sant Jordi.