Qui és Julià Guillamon
La crítica literària és l’ofici de Julià Guillamon, i La Vanguardia, el diari on la fa amb regularitat des del 1993. També ha fet crítica i periodisme cultural al Diari de Barcelona, a l’Avui, a Serra d’Or i a El Temps, i va dirigir la revista Lletra de Canvi en els seus últims temps i una col·lecció de Llibres del Mall. Va néixer a Barcelona el 1962 i el 1985 es va llicenciar en filologia catalana a la Universitat de Barcelona.
Com a assagista s’ha ocupat de la literatura catalana del segle XX i dels seus autors, i també de Barcelona. La ciutat interrompuda (2001), sobre la Barcelona que va de la contracultura a l’etapa postolímpica, va guanyar el premi Crítica Serra d’Or d’assaig, i El dia revolt (2008), que l’Enciclopèdia defineix com un «reportatge sobre els exiliats catalans a través dels seus descendents», la Lletra d’Or i el Ciutat de Barcelona d’assaig. Ha escrit sobre Espriu, sobre Baltasar Porcel i, en més d’una ocasió, sobre Joan Perucho: Joan Perucho, cendres i diamants (2015) li va valer un altre Serra d’Or. L’enigma Arquimbau (2016) surt en defensa de l’obra d’Arquimbau.
Ha comissariat exposicions i n’ha convertit algunes en llibre. N’hi ha sobre escriptors, com Palau i Fabre, Monzó o Espriu, sobre les literatures de l’exili i diverses sobre la història de l’edició en català: Quaderns Crema, Club Editor, Edicions 62, Proa, Edicions de 1984 o les Edicions Aymà.
La ficció va arrencar el 1990 en un llibre a diverses mans, El triangle de les set punxes. D’aleshores ençà ha publicat reculls de narracions com Uh, Gabirú (2008), La Moràvia (2011), Vi i benzina (2020) o Les hores noves (2022), cròniques personals com Travessar la riera (2018), El barri de la Plata (2018) o El rellotge verd (2024) i, el 2026, un altre recull de contes, Rascaparets. En castellà ha escrit la història del boxejador Pedro Roca.