Jacint Verdaguer

Qui era Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer va néixer el 1845 a Folgueroles, a Osona, en una casa de pagès humil però amb una certa cultura; va ser la mare qui el va posar a llegir. El 1855 va entrar al seminari de Vic i s’hi va estar quinze anys, entre humanitats, retòrica, filosofia, teologia i dret canònic, i descobrint pel seu compte els antics grecs i llatins i els autors del país.

El 1865, als vint anys i encara al seminari, ja havia publicat Dos màrtirs de ma pàtria i s’havia endut els primers premis als Jocs Florals de Barcelona; aquell mateix any posava en marxa l’Esbart de Vic. El 1870 es va ordenar sacerdot i el van destinar a Vinyoles d’Orís, on va anar treballant en L’Atlàntida.

El 1874 va entrar de capellà de vapor a la Companyia Transatlàntica, la naviliera dels marquesos de Comillas, i en dos anys va fer nou travessies cap a Amèrica. Entre viatge i viatge va enllestir L’Atlàntida, que el 1877 es va endur el premi dels Jocs Florals i un èxit immediat; se’n sol parlar com del punt més alt de la Renaixença. Des del 1876 vivia al palau dels marquesos, de capellà de la casa, i allà va començar una ratxa llarga de reconeixement: Idil·lis i cants místics (1879), l’oda A Barcelona (1883), Canigó (1886) i Pàtria (1888).

El viatge a Terra Santa del 1886 va obrir una crisi espiritual que ho va capgirar tot. Les almoines el van omplir de deutes i la seva conducta va encendre els recels de l’Església, que el va treure de Barcelona amb un diagnòstic de bogeria i el va confinar al santuari de la Gleva. El 1895 se’n va escapar, i li van ser suspeses les llicències per dir missa. Es va defensar en públic, en articles de premsa que després van formar En defensa pròpia, i en versos com els de Flors del Calvari (1896). El 1898 es va retractar i va ser rehabilitat.

Va passar els darrers anys a Barcelona, de beneficiat a l’església de Betlem, dirigint revistes religioses i publicant encara Santa Eulària (1899) i Aires del Montseny (1901). Va morir a Vallvidrera el 10 de juny de 1902; l’enterrament, a Montjuïc, va treure al carrer una gentada que el plorava. Part de l’obra, com les Rondalles (1905), no es va publicar fins després de la seva mort.