Josep Pous i Pagès

Qui era Josep Pous i Pagès

Un home que vol guiar el seu destí «enfront de les coaccions socials i naturals»: és el protagonista de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), la darrera novel·la de Josep Pous i Pagès i, per a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), la més coneguda. L’AELC recorda que ha estat considerada «una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX», i la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), que s’hi ha vist «la millor plasmació de les teories individualistes del Modernisme». L’afany ideològic, amb un to didàctic i moralitzador que l’enciclopèdia veu en tota la seva producció, ja era a les novel·les anteriors, Revolta (1906), Quan es fa nosa (1904) i Per la vida (1903), i als relats d’Empordaneses (1905). L’AELC li compta una trentena d’obres de teatre entre el 1902 i el 1930, i la majoria les va estrenar amb la companyia que va crear el 1914, amb una subvenció municipal, quan va fracassar el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans (1911-13), del qual havia format part. Les dues primeres, Sol ixent (1902) i El mestre nou (1903), la GEC les llegeix sota la influència d’Ibsen: hi conviuen el costumisme i la discussió d’idees i de conflictes socials del moment. Després van venir el drama Pàtria (1914), la farsa Sang blava (1914) i la tragicomèdia Damià Rocabruna, el bandoler (1917), i més endavant un gir que l’enciclopèdia atribueix a les condicions de l’escena d’aquells anys i a l’empresari Josep Canals: l’alta comèdia burgesa, ambientada a la ciutat, de Maria Lluïsa i els seus pretendents (1928), Primera volada (1921), Flacs naixem, flacs vivim (1919) o Papallones, estrenada el 1919 i premi Fastenrath el 1920.

Durant la Guerra Civil va presidir la Institució de les Lletres Catalanes i va treballar a l’Agrupació d’Escriptors Catalans; l’AELC hi afegeix la presidència de l’Ateneu Barcelonès. El 1937 va aplegar a Al marge de la revolució i de la guerra articles de tema polític i cultural. Exiliat a França del 1939 al 1944, en tornar va organitzar el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, que va presidir del 1945 al 1949, i a Mèxic li van publicar el 1948 les proses poètiques de De la pau i del combat. El 1900 escrivia crítica teatral a Catalunya Artística, i un cop instal·lat a Barcelona, el 1903, va ser un dels qui van posar en marxa El Poble Català (1904), del qual va arribar a ser redactor en cap i on va escriure fins que el diari va plegar, el 1918. El 1909, un article seu contra la Llei de jurisdiccions publicat en aquelles pàgines li va costar un mes de presó, i d’aquella experiència va sortir l’assaig De l’ergàstula. Abans d’instal·lar-se a Barcelona havia començat medicina sense acabar-la i havia tornat a Avinyonet de Puigventós per portar la propietat familiar, on, segons la GEC, va perfilar les seves idees republicanes i catalanistes. Pòstumament es va publicar l’assaig Pere Coromines i el seu temps (1969). Amb Carles Soldevila va traduir Els fracassats, de H. R. Lenormand. Va néixer a Figueres el 1873 i va morir a Barcelona el 1952.