Rodolf Sirera

Qui és Rodolf Sirera

Quan la biografia de l’AELC explica com es va renovar el teatre valencià des dels primers anys setanta, hi lliga «de manera molt directa» els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, amb la precaució d’un «es podria dir» al davant. Rodolf venia del Centro Experimental de Teatro, i quan aquell grup es va dividir va fundar El Rogle (1972-1977), amb el seu germà i quatre companys més, per fer només teatre en valencià i convertir-lo en una feina professional. El grup va intervenir directament en el «Manifest del Teatre Valencià», que Levante va publicar el 5 de febrer de 1974. Amb Josep Lluís ha escrit diverses obres que la mateixa font caracteritza per «la crítica a la realitat política i social valenciana». Entre les de tema històric hi ha Cavalls de mar (1988) i dues trilogies, «La desviació de la paràbola» i «Europa en guerra».

El pòrtic li compta més de quaranta obres. L’AELC qualifica de «molt combatives» les primeres: Plany en la mort d’Enric Ribera (1974), premi Crítica Serra d’Or; La pau (retorna a Atenes), que havia escrit al Centro Experimental de Teatro i que va ser el seu primer text en valencià, i El verí del teatre (1978), que li va donar el reconeixement internacional i que és, per a l’associació, «de llarg la seva obra més representada i traduïda». Punt de fuga (1999), premi Cavall Verd-Jaume Vidal Alcover, La caverna i Indian Summer són d’una etapa en què, segons la mateixa font, va aprofundir en l’experimentació escènica. La ciutat perduda (1994) va guanyar el Born, i Raccord (2005), el Max al millor autor teatral. Trio, premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, va sortir primer traduïda al castellà, el 2012, i tres anys més tard en català. L’AELC recull que és considerat «un dels autors més importants del teatre en català del segle XX».

També ha adaptat obres d’Escalante, Shakespeare, Ibsen i Camus. De Camus, La caiguda, que va posar en escena Carles Alfaro, va obtenir el premi Max Aub del 2003, i L’estranger li va valer el 2014 el Max a la millor adaptació teatral. A partir del 1995 la televisió va anar ocupant més espai en la seva feina. Amb altres guionistes va crear El súper, Temps de silenci i Mar de fons, i va escriure alguns capítols de Nissaga de poder; amb Josep M. Benet i Jornet i Antonio Onetti va crear Amar en tiempos revueltos (2005-2012), l’èxit que, per a la biografia de l’AELC, «supera tots els anteriors».

Va néixer a València el 1948 i el 1974 va acabar a la Universitat de València la llicenciatura d’història contemporània. Com a gestor públic, del 1981 al 1984 va gestionar el festival de teatre de Sagunt, la Sala Escalante, el Teatre Principal i els teatres de la Diputació; del 1984 al 1988 va ser cap del Servei de Música, Teatre i Cinematografia de la Generalitat Valenciana; del 1990 al 1993 va tornar a dirigir el Principal, i del 1993 al 1995 va encapçalar el Servei de Promoció Cultural i Mitjans Audiovisuals de la Conselleria de Cultura. El pòrtic li atribueix, entre altres premis, quatre Crítica Serra d’Or, tres de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.