Francesc Almela i Vives

Qui era Francesc Almela i Vives

La poesia de Francesc Almela i Vives té per a la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) un abans i un després de la guerra. En els llibres de joventut, L’espill a trossos (1928) i Joujou (1933), l’enciclopèdia hi destaca la «pulcritud formal» i una ironia distant que els emparenta amb Josep Carner i Guerau de Liost. En els de la postguerra, La llum tremolosa (1948), La columna i les roses (1950) i Les taronges amargues (1955), hi llegeix un canvi de to: menys paròdia, més escepticisme i el temps que passa com a tema. També va fer teatre al començament dels anys trenta: obres que es van estrenar però que mai no van arribar a la impremta, entre les quals la GEC recorda Lenin: escenes de la revolució russa, escrita amb Josep Bolea. L’enciclopèdia li compta, en total, més de cinquanta obres. Els estudis històrics, com Sant Vicent Ferrer (1927), Joan Lluís Vives (1936), el Panorama històric de la literatura valenciana (1955), El duc de Calàbria i la seua cort (1958) o El marquès de Campo, capdavanter de la burgesia valenciana (1972), són, en paraules de la GEC, «tots dedicats a algun aspecte de la història del País Valencià», i s’hi distingeixen «per l’erudició i per la gran quantitat de dades descriptives». Com a bibliògraf, va fer el Pomell de bibliòfils valencians (1929), i de l’obra erudita l’enciclopèdia en remarca La literatura valenciana, Teodor Llorente (1936) i l’edició crítica de l’Espill de Jaume Roig.

El 1941 Almela va obrir la Llibreria Valenciana, i amb ella i amb les seves publicacions, diu la GEC, va arribar a tenir «una gran notorietat com a bibliòfil». Va ser arxiver municipal i cronista de València i va dirigir Valencia Atracción, una revista de turisme. Venia d’una etapa, els anys vint i trenta, en què l’enciclopèdia el compta entre els escriptors i intel·lectuals «més actius del País Valencià». El 1927 va ser un dels fundadors de Taula de Lletres Valencianes, de la qual va dirigir els tres últims números; el 1930-31 va estar al capdavant de Nostra Novel·la, i ja el 1921 havia presidit la secció valenciana de Nostra Parla, una entitat que treballava per la unitat de la llengua. En un article a Taula es va queixar que, a la Universitat de València, cap professor no s’ocupés de la història del país. Ell mateix hi havia estudiat filosofia i lletres, amb l’especialitat de ciències històriques. Escrivia a la premsa de Barcelona, de València i de Madrid. Va ser membre corresponent de la Real Academia de la Historia, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Hispanic Society of America. Va néixer a Vinaròs i va morir a València.