Bernat Artola

Qui era Bernat Artola

Poeta i crític d’art, segons el pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Bernat Artola es va interessar de jove per l’arquitectura, el dibuix i la pintura: amb vint-i-un anys ja ensenyava dibuix, com a professor ajudant, a l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló, i va col·laborar amb arquitectes com el seu oncle, Francisco Tomás Traver. Va estudiar lletres a Barcelona i a Salamanca, on Miguel de Unamuno va ser professor seu. A Castelló de la Plana, on havia nascut el 1904, la Societat Castellonenca de Cultura el va tenir, segons l’Enciclopèdia Catalana, entre els seus principals impulsors; el 1930 va organitzar el Museu Provincial de la ciutat, i el 1937 va ser un dels promotors de l’Institut d’Estudis Valencians. En els últims anys es va instal·lar a Madrid, on va escriure sobre art a revistes com Goya o la Revista de Ideas Estéticas i va preparar l’exposició «Un siglo de pintura española (1856-1956)». Hi va morir el 1958.

Als Jocs Florals de València, que organitzava Lo Rat Penat, va guanyar la viola d’or el 1925 amb el poema «L’Ermità», i la flor natural el 1926 amb Cançons d’amor, un recull de dotze poemes que l’Enciclopèdia considera de to popular i jocfloralesc; la mateixa font li atribueix una segona viola d’or, el 1929. Amb els llibres que van venir després, diu l’article, volia enllaçar des de Castelló amb el que es feia llavors en la poesia catalana i en la valenciana. Elegies (1928), que segons l’AELC va elogiar Unamuno, pren com a model Ausiàs Marc i mostra la influència de «la poètica meditativa i metafísica» de Josep M. López-Picó. Terra (1935), una tria de textos satírics, l’apropa a alguns trets de l’avantguarda poètica valenciana.

Per a l’Enciclopèdia, la guerra i la manera com va acabar van suposar «un trencament en la trajectòria estètica de l’autor». A Llàntia viva i a Poble, tots dos del 1947, hi tracta la vivència d’aquells anys amb més intimitat, amb més preocupació moral i amb menys paisatge, i Lledons (1951) torna als recursos populars. L’AELC hi distingeix dos estils, presents des del començament però més marcats a la postguerra: el que observa el seu poble amb ironia, a A l’ombra del campanar (1945), Poble: (cançoner satíric) (1947) o Festívoles: tres poemes populars (1941), i un «camí poètic més intimista i metafísic», com el de Llàntia viva: planys i cançons (1947). Collita, redactat del 1954 al 1956, va ser l’últim llibre que va publicar en vida. El 1983 l’Ajuntament de Castelló en va editar les Obres completes, en tres volums que, segons l’Enciclopèdia, apleguen força material inèdit.