Manuel Molins

Qui és Manuel Molins

L’Enciclopèdia assenyala en el teatre de Manuel Molins una constant, «el poder dels més forts sobre els més febles», en forma d’una opressió que situa en els entorns més quotidians: les relacions de subordinació, les afectives, les sexuals. És la que planteja Tango (1985). Una altra es veu a les primeres obres que va publicar, Dansa del vetlatori (1978) i Quatre històries d’amor per a la reina Germana (1981, premi Ciutat d’Alcoi), que s’inscriuen, segons la mateixa font, en un conjunt de set peces on volia pensar «la història i la consciència nacional dels valencians com a poble». La biografia de l’AELC presenta Dansa del vetlatori com un retaule de la Guerra de Successió que va passar de les cent representacions.

Aquelles obres les havia escrit per al Grup 49, que va fundar el 1969 i que el va portar al moviment de Teatre Independent, el qual, segons l’Enciclopèdia, volia recuperar als anys setanta la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. L’AELC explica que el grup es proposava «ampliar la base comuna al teatre valencià, el sainet», amb elements de les tendències europees del moment, com el de Beckett, el de Brecht o el de Müller, i que va ser convidat a trobades de tot l’Estat, en especial al Festival Internacional de Teatre Independent de Sant Sebastià. Totes dues fonts presenten la seva formació teatral com una iniciativa personal. Segons la biografia, els conservatoris d’Art Dramàtic dels últims anys del franquisme «no oferien, ni de bon tros, les condicions necessàries», i va aprendre de professors de l’Escola de Madrid i de l’Institut del Teatre de Barcelona en cursos que seguia pel seu compte, i també a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Es va llicenciar a Roma, a la universitat de Santo Tomasso, i a València.

Abú Magrib (2002), escrita deu anys abans de publicar-se, és segons l’AELC «un dels primers textos dramàtics» que parlen de la immigració. València, Hollywood, Iturbi (2012), segons la biografia, «recupera la figura del pianista i compositor Josep Iturbi», i Els valents de Valor (2010), per al públic familiar, fa pujar a l’escenari figures sortides de les rondalles d’Enric Valor. A més d’escriure, ha portat a escena textos de poetes i prosistes —Estellés, Rimbaud, Fuster, Rodoreda— i ha treballat amb grups com La Tarumba d’Alzira o l’Horta Teatre. També ha escrit assaig sobre teatre: L’experiència del teatre i la prosòdia valenciana (1989), El teatre de Vicent A. Estellés (Dins la memòria) (1993) o Una cruel estultícia (2015).

L’Octubre de teatre l’ha guanyat amb Dones, dones, dones (2009) i, el 2017, amb Ratzinger Papa 265 (els àngels de Sodoma); el Ciutat de València, amb Centaures el 1982 i Els viatgers de l’absenta el 1989. El mateix 2017 va publicar Poder i santedat (Els àngels de Sodoma), premi Pere Capellà. La crítica dels Escriptors Valencians l’ha premiat diverses vegades, i Trilogia d’exilis (1999) va obtenir també el premi de la crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. La Universitat d’Alacant va dedicar el 2008 a la seva obra el primer Simposi Internacional d’Arts Escèniques, i aquell any les ponències de divuit especialistes es van publicar a Teatre, passions i (altres) insolències.