Jaume Bru i Vidal

Qui era Jaume Bru i Vidal

A la postguerra, Jaume Bru i Vidal va ser un dels poetes de la tertúlia literària del grup Torre, i el Diccionari de la literatura catalana (DLC) diu que hi va destacar. La llista de poemaris que en dona arrenca amb Ala encesa (1950) i acaba amb Clams d’ardida confessió (2000), i inclou Tres cançons de primavera (1958), Retrobament (1960), que va guanyar el premi València de poesia, Cant al meu poble (1969), Ofrena lírica (1981), Poeta en darrer cant (1985) i Kanèfora (1998). Tota aquesta poesia es va recollir a Obra poètica completa I. Testimoni i ofrena. Es va doctorar en filosofia i lletres a la Universitat de València, on va fer amistat amb Joan Fuster, i el 2000, l’any de la seva mort, va rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana.

Com a historiador i arqueòleg va estudiar el País Valencià i, en bona part, Sagunt, la ciutat on va néixer el 29 de juliol de 1921 i on va morir l’11 de novembre de 2000. El DLC en remarca la «metodologia científica» i el caràcter interdisciplinari dels interessos, que anaven del circ romà de Sagunt i el monestir de Sant Vicent de la Roqueta a les drassanes i l’Ajuntament de València, i també a la toponímia, amb títols com Toponomàstica maior. Saguntum (1984). El 1987 va començar a publicar la seva obra completa amb Analecta Històrica Saguntina, i el 1988 en va treure el segon volum, Claus per a la història de València. Cronista oficial de València des del 1973, havia estat tècnic superior del Servei d’Investigació Prehistòrica i inspector en cap dels arxius, les biblioteques, els museus i els monuments de l’Ajuntament de València. A Lo Rat-Penat va presidir la secció d’història i arqueologia, i el 1989 va fundar Braçal, la revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre.