Francesc Vallverdú

Qui era Francesc Vallverdú

La censura va retenir tres anys Cada paraula, un vidre, premi Carles Riba del 1965: no va poder sortir fins al 1968. Abans, Francesc Vallverdú havia publicat Com llances (1961), que l’AELC presenta com el seu primer llibre de poesia i que havia obtingut el premi Joan Salvat-Papasseit el 1960, i Qui ulls ha (1962). Tots tres pertanyen, segons les dues fonts, al realisme social; l’Enciclopèdia Catalana hi destaca la sàtira i el «clam imprecatori». Quan estudiava dret ja havia donat uns primers poemes a la Quarta antologia poètica universitària (1952-1956). Als anys setanta la seva poesia es va fer més introspectiva, diu l’Enciclopèdia, i l’AELC hi troba «temes més lírics i metafísics»: és el moment de Somni, insomni (1971) i de l’aplec Poesia, 1956-1976 (1976). Més tard van venir, entre altres, Regiment de la cosa pública (1983) i Encalçar el vent (1995). L’obra poètica completa es va publicar el 2009 amb el títol Temps sense treva, i hi va entrar per primera vegada Quadern de bitàcola, que era inèdit. Com a crític, va reunir Escrits sobre poetes i poesia (2000).

L’assaig L’escriptor català i el problema de la llengua (1968), que segons l’AELC va sortir d’una beca internacional, el va portar a la sociolingüística, i l’Enciclopèdia el té per «un dels introductors i referents» d’aquesta disciplina a Catalunya. Entre els llibres que hi va dedicar hi ha Dues llengües: dues funcions? (1970), El fet lingüístic com a fet social (1973), premi Joan Fuster d’assaig, i L’ús del català. Un futur controvertit (1990). Al capdavant de l’anuari Treballs de Sociolingüística Catalana hi va ser del 1977 al 2002; el Grup Català de Sociolingüística, que havia ajudat a fundar el 1973, el va presidir del 1991 al 1999, i entre el 1999 i el 2002 va dirigir l’Enciclopèdia de la llengua catalana.

Abans d’incorporar-se a Edicions 62 el 1966, on va ser tècnic editorial i assessor lingüístic, havia exercit d’advocat alhora que treballava en el món editorial. Del 1985 al 2006 va ser cap dels serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Com a traductor, la seva versió del Decameró de Boccaccio (1984) va guanyar el 1988 el premi de l’Ente Nazionale Giovanni Boccaccio de Florència, i també va traslladar al català obres de Calvino, Moravia, Pavese i Sciascia, entre altres. A l’Institut d’Estudis Catalans va ser vicepresident de la Secció Filològica (2002-2006), i des del 2004 va presidir la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Tenia la Creu de Sant Jordi des del 1986, i un article seu a El País, «L’alarmisme, un recurs contraproduent», li va valer el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat del 1990.