Josep Maria Puigjaner

Qui era Josep Maria Puigjaner

Ignasi Riera va respondre Catalunya-Espanya: ficció i realitat (1988), de Josep Maria Puigjaner, amb un text adreçat a l’autor, publicat a Serra d’Or el mateix any i reproduït per l’AELC. Hi elogiava un llibre «amè, ben escrit, sense pedanteries» i amb «una clara voluntat didàctica», però no li acceptava el caràcter «transpolític» que l’autor reivindicava. És un dels assaigs que recull l’Enciclopèdia Catalana, al costat d’Ideologies i corrupció. Bisbes, polítics, ciutadans (1994), Estimada pàtria. Tenim el deure de sobreviure (2003) o Contra la crueltat del món. Vuit humanistes en combat (2006), i que, segons aquesta font, tractaven especialment de catalanisme, cristianisme, política i desigualtats socials. A Carpe diem. Acompanyat dels clàssics (2010), segons Eva Serra a L’Avenç, «la notícia o l’anècdota del dia» eren el punt de partida per tornar a pensaments de filòsofs i escriptors. La biografia de l’AELC compta el jesuïta Teilhard de Chardin entre les figures que més el van marcar: en va traduir diverses obres i el 2013 li va dedicar Teilhard de Chardin, l’apassionat combat d’un evolucionista total. L’Enciclopèdia hi afegeix la biografia Anton Cañellas: de la resistència democràtica a la tutela de la dignitat humana (2010) i l’estudi històric La paraula cristiana (1925-1936). Crònica d’onze anys d’història, premi Recull d’assaig del 1990. En la narrativa, Visions del navegant (1984) va obtenir el premi Josep Sol, i Novel·la d’Andrea i altres relats no del tot històrics (1992), el Salvador Espriu. Joan Triadú, a Serra d’Or, explicava que el relat que dona títol al llibre, el més extens dels deu, situa a la Universitat de Bolonya, el febrer del 1249, la primera lliçó de filosofia de la professora Novel·la d’Andrea. Amb Ricard Lobo va escriure la novel·la juvenil Elisenda, escriu-me (1996).

Per a la Generalitat, a proposta d’Albert Manent, Puigjaner va redactar llibres de divulgació sobre Catalunya, com Catalunya: un país mil·lenari (1989), que segons la biografia de l’AELC es publicaven en cinc llengües alhora. La mateixa font explica que abans havia portat les edicions en català de l’editorial Blume, després del tancament d’Edicions Oriflama, de la qual havia dirigit les publicacions en deixar la Companyia de Jesús, el 1976. A l’orde hi havia entrat el 1955, i hi havia estudiat teologia i filosofia i lletres; l’Enciclopèdia hi suma diplomatures en humanitats clàssiques i en periodisme. Ja sacerdot, els jesuïtes li van proposar de dirigir a Madrid Mundo Social (1969-76), una revista que l’Enciclopèdia descriu com a «propera als postulats del Concili II del Vaticà i mal vista pel franquisme». Com a periodista va publicar sobretot a l’Avui, a La Vanguardia i a Catalunya Cristiana. Va guanyar dues vegades el premi Avui de periodisme, el 1975 i el 1982, amb els articles Premsa catalana pel camí de futur i La plena identitat, camí de Catalunya cap a Europa, i l’AELC hi afegeix el premi Serra i Moret d’articles periodístics (1990). L’associació el va tenir com a soci d’honor.