Joan Argenté i Artigal

Qui era Joan Argenté i Artigal

Amb Seminocturn, semidiürn Joan Argenté va guanyar el premi Carles Riba el 1975, i el Diccionari de la literatura catalana (DLC) el descriu com un llibre «constituït per un únic procés verbal que s’estén des de l’onomatopeia fins a la presa de consciència del valor humà de la paraula». S’havia donat a conèixer a la segona Antologia Poètica Universitària (1950); El temps de tants dits (1960) li havia valgut el premi Joan Salvat-Papasseit 1959, i després havia sortit Cicle, bicicle, tricicle (1966). Van seguir Moviment peristàltic o Aquest home, per a mi, és una pesant bombeta encesa (1976) i, com a darrer recull original, el Poema del Santuari de la Mare de Déu del Castell de Gallifa, advocada de l’Ecologia (2001), el mateix any que es va publicar l’antologia Obres poètiques. De Jacques Prévert, de qui va traduir poemes, el DLC diu que va ser una influència «cabdal» en la seva obra.

Advocat de professió, Argenté va traduir també teatre d’Eugène Ionesco i de Michel de Ghelderode, entre altres; la versió de La balada del Gran Macabre va guanyar el premi Josep M. de Sagarra el 1981. El 1988 va publicar la traducció d’Un captiu enamorat, de Jean Genet, una novel·la que havia aparegut pòstumament en francès dos anys abans. Va adaptar al català cançons de Jacques Brel, de Léo Ferré i d’Henri Tachan, entre les quals el DLC destaca El clar país. És autor de l’obra de teatre Volem vi, que es va estrenar el 1964. Patró de la Fundació Teatre Lliure, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006. Badalona, on havia nascut el 21 de juny de 1931, li va fer un homenatge el 2010, i hi va morir el 6 d’agost de 2015.