Vicent Ferrer

Qui era Vicent Ferrer

Per a l’Enciclopèdia Catalana, la simplicitat dels eximplis que Vicent Ferrer narra als Sermons, la manera com hi caracteritza les situacions i el llenguatge que dona als personatges són un «fet que testimonia la vàlua literària de l’autor», per bé que, tal com s’han conservat, en resum i a trossos, no deixen veure bé la força de la seva oratòria. La majoria dels sermons catalans, explica l’article, es van redactar a partir del que apuntaven els notaris i escribes que anaven amb la Companyia, la multitud que el seguia, amb flagel·lants i altres penitents: n’anotaven els sermons i en recollien «gairebé taquigràficament» els passatges de més força persuasiva. Uns quants semblen esbossos fets per ell mateix, i en general no són sermons complets, sinó esquemes o fragments. Se’n conserven molts, una part en català i d’altres en llatí, en castellà o en occità. Josep Sanchis i Sivera en va publicar el 1927 els que va pronunciar per la quaresma del 1413 a València, i va començar una edició d’altres Sermons (1932-34) que es va interrompre després del segon volum; l’article esmenta també edicions de Roc Chabàs, Clovis Brunel, Felip Mateu i Llopis i Manuel Sanchis i Guarner, i a la bibliografia hi ha la de T. Martínez Romero (Tres i Quatre, 1993). Fora dels sermons, se’n coneix un petit tractat editat a València el 1518, la Contemplació molt devota qui comprèn tota la vida de Jesucrist, salvador nostre, ab les propietats de la missa, un altre en llatí, el Tractatus de vita spirituali, i el De moderno Ecclesiae schismate, que va escriure el 1380 en defensa de Climent VII, el papa d’Avinyó, i va dedicar a Pere III.

Vicent Ferrer va recórrer diverses vegades els Països Catalans, on en molts llocs encara es manté viva la tradició del seu pas, i va predicar també a Castella, a Galícia, a França —la Bretanya i el Llenguadoc—, al nord d’Itàlia i a Suïssa. És fama, diu l’Enciclopèdia, que arreu predicava en català i que el públic l’entenia, no només perquè les parles s’assemblaven, llevat de la Bretanya, sinó perquè adaptava prou el català a la llengua del lloc. Les seves al·lusions a la fi del món i les crides a la penitència tenien un gran efecte, i també tenia fama de taumaturg. Del 1412 al 1416 es va dedicar sobretot a convertir jueus, i també sarraïns, «que eren obligats a assistir als seus sermons». Va ser també un dels compromissaris de Casp, on, segons l’article, «influït pel papa i per la cort de Castella», va ajudar a fer triar Ferran d’Antequera «en detriment del candidat català, Jaume d’Urgell». Poc després va abandonar Benet XIII, que no col·laborava a resoldre el Cisma d’Occident: el 6 de gener de 1416, en un sermó a Perpinyà, va fer pública la sostracció d’obediència de Ferran I, i va prendre part en les negociacions per acabar el cisma. Anys enrere, el mateix papa l’havia cridat a Avinyó i n’havia fet el seu confessor, capellà domèstic i penitenciari apostòlic (1395-99). Abans, ordenat el 1378 després d’entrar a l’orde dominicà i d’estudiar a Barcelona, Lleida i Tolosa, havia viscut a València fins al 1395, com a lector (1385-90) i mestre de la càtedra de teologia de la catedral, i el 1389 havia estat nomenat predicador general de l’orde. A partir del 1399 va intensificar la predicació, i no la va deixar fins que va morir, a Gwened, a la Bretanya. Calixt III, valencià com ell, va iniciar el procés de canonització el 1455, però la canonització no es va fer efectiva fins al 1458, amb Pius II. A València, on es conserva la seva casa natal, té un culte molt viu, popular —hi ha molts miracles dramàtics dedicats a ell— i oficial: és patró del País Valencià, i la seva festa és el 5 d’abril.